Aposto per defensar les peculiaritats i les especificitats de llocs, ciutats, i evidentment personalitats. La diferència està en la suma, i no a restar. Durant un temps, la recerca de l’homogeneïtzació i uniformitat ha semblat l’objectiu de molts col·lectius, uns estàndards igualitaris que eliminin els desajustos però que també esborren els petits encants, els detalls, les essències. Per tant sí als matisos, als alts i als baixos, als colors, als dolços, als salats i al picant. Al comerç o la indústria de la restauració, quan viatges i pots trobar les mateixes firmes, les mateixes cadenes i els mateixos productes potser t’ajuda a sentir-te dins la zona de confort tan de moda, però alhora et perds tota la riquesa i puresa del lloc i les seves tradicions, sabors. Un altre exemple, algunes visions feministes per una total igualtat entre gèneres quan en realitat no ho som, i en aquestes diferències hi ha la nostra riquesa. Que vulguem les mateixes oportunitats no és igual que ens mimetitzem. El sisè sentit femení o la major força física masculina, la complexitat en l’elaboració d’un raonament o el sentit pràctic ens diferencien i fan que aportem punts de vista nous i oberts. No lluitem per assemblar-nos, sinó per complementar-nos. I per últim, i no menys important, les opinions. No vulguem ser un més dins del grup, no hem de seguir el pensament únic de ningú, hem de tenir el nostre propi criteri i opinió i defensar educadament i dins la llibertat les nostres idees. Al final la suma sempre és més que l’igual, potser no és el més còmode però sense dubte és el més enriquidor tinguem o no raó, això és el de menys.