Violència

Em fa mandra tornar a pensar en tots aquells temes que em feien reaccionar al passat. I és que no ha passat res, encara seguim igual, sense solucions polítiques dins i fora de les nostres fronteres. Únicament el nostre esperit reivindicatiu sobreviviu perquè s’ha pogut trobar l’inefable assassí de Diana Quer. El Chicle ha col·lapsat els diaris i televisions per la brutalitat i sang freda am les quals va cometre l’assassinat i també per haver tornat a intentar repetir els actes que havien quedat impunes. El destí, l’astúcia, la fortalesa i la sort van intervenir per tal que no hi hagués una altra víctima d’aquest depredador que tenia una predilecció sobre les noies joves i morenes de cabell llarg. Tret d’algun error de procediment, aquest ésser miserable i mesquí estarà entre barrots molts anys, que en la meva opinió sempre seran pocs. I no, no penso entrar a debatre la conveniència d’establir un límit dels anys que una persona pot passar en presó o si els presos per delictes contra la llibertat sexual no es poden tornar a reinserir en la societat un cop complida la pena, perquè aquest no és el tema. El meu interès avui és ressenyar que a Espanya (i he de citar el nostre país veí per ser l’única i darrera estadística de la qual disposo) existeix una violació cada vuit hores. Sembla increïble la xifra tan elevada, i més si afegim que de cada sis violacions només se’n denuncia una, ja que és un delicte que roman ocult perquè les persones encara tenen vergonya i se senten culpables. No es troben enteses pel seu entorn i de vegades per la gent que els ha de donar suport. Des d’aquí el meu màxim suport a totes les persones que pateixen o han patit algú tipus d’agressió sexual o violència, perquè espero i desitjo que tota la informació que tenim avui en dia serveixi per denunciar cada gest, cop, paraula o acció que suposi una agressió sexual, o que pugui ser el principi d’un infern que pot acabar amb la mort.