Ceferino, el contrabandista

Per aquestes festes que van de Nadal a Reis m’han regalat –una amiga invisible– un llibre diferent, original, amb un títol ben suggerent: Microcatalunya. Un viatge pels pobles més petits, en què surten personatges singulars, complementat amb boniques fotografies. Catalunya està dividida en quatre àrees: sud, oest, nord i est. Hi surten històries, persones, paisatges dels nuclis més petits. Els seus autors, Marc Serena i Edu Bayer, ens expliquen que “hem conegut persones sàvies que viuen en un món on encara hi ha masovers, guinguetes, espitlleres, bordes, sitges, cabirols, orelletes, sallents, còdols i saurins. On cada vent té un nom segons d’on bufa i, cada mas, una història pregona”. Un món petit, desconegut, on hi ha persones “que ens ajuden a entendre com hem canviat en els últims anys, després d’aquestes riuades, per no dir tempestes, de modernitat”.

En l’apartat del nord hi ha històries de la Val d’Aran, el Pallars Jussà, el Pallars Sobirà i l’Alt Urgell. D’entre les quals hi ha una petita història que m’ha atrapat d’un habitant del llogarret del Pallars Sobirà anomenat Montenartró (Llavorsí). Es tracta d’en “Ceferino, el contrabandista”, en Ceferino Gallart, que va morir el 2016 a l’edat de 86 anys, en una residència.

Permeteu-me que us en parli per la seva singularitat i per la seva relació amb Andorra. Als anys quaranta del segle passat, en plena postguerra, quan la misèria era més patent i dramàtica a tot Espanya, a Montenartró, terme municipal de Llavorsí, hi havia una vintena de cases habitades. En Ceferino, que l’any 1945 en tenia 15, va començar gua­nyant-se la vida amb una feina tan difícil i perillosa com rendible fent de contrabandista. Es carregava a l’esquena un farcell d’uns vint-i-cinc quilos, ple de llana de les ovelles, i caminava unes vuit hores (de nit) fins a Andorra a vendre-la. “Era l’única manera que teníem per fer algun ral”, va explicar a l’autor del llibre. En una mà portaven un bastó sec d’avellaner que els servia per poder travessar el riu d’Aós. Si, per exemple, compraven llana a deu la venien a vint. Un negoci rodó.

Al poble del costat, Vilamur, també n’hi havia de contrabandistes de llana, i quan s’ajuntaven tots, explica, eren una vintena, “sortien de nit i, equipats amb una llanterna amb piles, passaven per Sant Joan de l’Erm i per Aós de Civís, i allí travessaven la frontera per Sant Julià de Lòria”. En Ceferino era el més jove de la colla. El risc era topar amb la parella de la guàrdia civil que vetllava perquè ningú pogués fer contraban i que si eren descoberts i escapaven els disparaven sense contemplacions. Però a ell mai el van detenir. Negoci rodó, com dèiem. Ni d’anada ni de tornada. Perquè un cop descarregat de la llana tornava, també carregat, amb cafè i sucre, que a causa de la postguerra anava molt escàs i eren molt apreciats. També havia importat mantellines de niló que venia als capellans i a les dones que anaven a missa, que llavors eren moltes. I no parlem del tabac que per aquells anys era molt preuat i valorat. Era de la casa Reig i en un farcell que de tant de pes se’ls clavava a les costelles.

Els contrabandistes de Montenartró, quan van fer un dels negocis més rendibles va ser quan a Sort els faltava pebre per poder elaborar embotits. I en Ceferino una vegada en va adquirir deu quilos a Andorra per portar-los al seu poble. Arribat a Montenartró els va amagar dins d’un sac de fesols per, posteriorment, portar-los a Sort. Un cop un guàrdia civil el va aturar posant la mà dins del sac però, per sort d’en Caferino, no hi va trobar res d’estrany. Si a Andorra valien setanta al Pallars cinc-cents. “Va ser –diu satisfet– un jornal que no havia vist mai!”

La vida del contrabandista és molt dura havent de caminar de nit i si algú es fumava una cigar­reta havien de tapar la punta per evitar que algú de lluny els pogués descobrir. Tota precaució era poca, ja que els anava la vida o la llibertat. Però malgrat la duresa de l’ofici no faltava el sentit de l’humor, com quan una vegada van camuflar dins del farcell de llana d’un company de ruta un roc ben gros que bo i queixant-se va portar fins al final. El bo del cas, segons explicà en Ceferino, és que va vendre la mercaderia amb el roc inclòs i que un cop cobrada es va comprar un rellotge nou de trinca en un dels comerços de Sant Julià de Lòria.

A en Ceferino, com hem dit, mai el va enxampar la guàrdia civil quan feia de contrabandista ni tampoc quan amb una escopeta vella sortia a caçar porcs senglars sense cap permís.

Serveixi aquest escrit per recuperar la vida difícil i perillosa d’un contrabandista i un reconeixement d’uns homes que van arriscar la seva vida i la seva llibertat per guanyar-se uns diners per sobreviure.