Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

Trossets de veritat

Una de les premisses bàsiques per construir i consolidar una comunitat madura i adulta és l’acceptació que ningú de nosaltres té tota la veritat
Actualitzada 07/01/2018 a les 06:43
Davant d’aquest 2018 que iniciem, amb molts reptes per aconseguir, en l’àmbit mundial i també fites importants per a Andorra, em semblaria interessant i coherent que cada dia ampliem la nostra capacitat de reflexió, d’autocrítica i de modèstia.
Una de les premisses bàsiques per construir i consolidar una comunitat madura i adulta és l’acceptació que ningú de nosaltres té tota la veritat, però sí que cadascun de nosaltres en té una mica. I això ho podem aplicar a la vida personal, professional, política, i ho dic simplement com a observador de la realitat i de les situacions que vivim. Entestar-se en posicions maximalistes d’escombrar tot el que hem fet o fan o pensen els altres és abocar-se a un desconegut penya-segat.
En aquest sentit tothom parla de diàleg en els partits polítics, i normalment –l’excepció confirma la regla– no es va a escoltar i, per tant, a matisar les pròpies opinions i enriquir-les amb l’aportació de la dels altres partits polítics que configuren el parlamentarisme representatiu, sinó que ens aferrem als monolítics i impenetrables monòlegs de cada part del tauler d’escacs.
Que la nostra democràcia andorrana –jo el primer– malgrat els senyals de la història, no està totalment madura, i encara està fent-se i refent-se, és totalment plausible. Ho dic com a simple observador, repeteixo, i res més, i potser manco d’informació objectiva, i la que tinc l’he pouada només en els mitjans d’informació, però la trencadissa en el partit liberal d’Andorra n’és un bon exemple. Ben entès que no jutjo ni res, ni menys ningú, però sí que puc dir que per assolir lideratges personals i alhora públics cal saber-ne molt, ser pacient i aprendre, i aprendre cada dia més. I si és així els lideratges suren per si mateixos, sense necessitat d’esberlar res. Saber esperar!
Succeeix en tots els camps dels quefers humans: costa, i molt, acceptar que jo no tinc tota la veritat, una mica sí, com els altres també en tenen, com a mínim, una mica com jo.
No portar a la praxi aquest valor fonamental retarda i empudega l’avenç de la societat. En el nostre cas, Andorra necessita aprofundir molt més aquest valor, perquè som petits i, altre cop, només fem que copiar els veïns, i contínuament acudim als tribunals i en nombroses ocasions al Tribunal Constitucional, sense cap mena o poca base jurídica.
També ens arriba la judicialització de la política a Andorra? De seguida acudir als tribunals sense esgotar totes les vies polítiques?
La veritat. Què és la veritat? Per a mi és allò que s’obté a la base d’un pensament propi que va prenent nous horitzons i engrandint-se amb el pensament dels altres, no pas per fer-ne un cínic pensament totalitari, sinó a l’inrevés, per fer-ne una veritable àgora on pots escoltar, comparar, preguntar i respondre a nombroses qüestions, sabent que a la fi, després d’haver trencat els individuals monòlegs, la decisió serà la més encertada, assumida lliurement, sense perjudicis i sense favors i contrapartides.
Hi ha molts pocs axiomes a la vida que no es puguin revisar. La mort n’és una excepció, és clar. I pocs més, per no acceptar que l’altre és tant o més important que un mateix.
Avui, hauríem de reinventar el que Federico Fellini en deia “el plaer d’esperar”. Avui, el que es magnifica, de manera ingènua és el que s’anomena l’eficàcia i l’utilitarisme. Molts, també, en l’àmbit polític es pregunten: “Esperar per què?” Succeeix que vivim tan pressionats que ens tornem perillosament precaris: ho constatem tots. Però no en parlem, i és per dins que descobrim que cal esperar una mica. No ho diem perquè ens apressen de tots costats per dir que la nostra veritat és l’única. La que cal imposar per sobre de tots, oblidant que la veritat la componen tots els trossets de veritat de tots plegats.
Com deia el gran escriptor Milan Kundera, en el text titulat La Lentitud: “Quan les coses passen massa de pressa , ningú pot estar segur de res, de res de res, ni d’un mateix.”
  • #2 Calidoscopi
    (07/01/18 22:02)

    Aquesta és nova estratègia neoliberal que es pateix arreu, a tots nivells, polític i empresarial inclosos. L'objectiu és mantenir els privilegis dels ja privilegiats, especialment quan s'han aconseguit il·legalment o immoralment , i fer callar qualsevol veu a qualsevol preu que pugui posar en dubte més que raonable el seu status. Amb tot, crec a l'igual que l'economista i escriptor, José Luís Sampedro que un altre món més just és possible per a tothom i tots els pobles i que caminant també és fa camí. Eduardo Galeano a “Walking words” deia “She's on the horizon ... I go two sleps, she moves two steps away. I walk ten steps and the horizon runs ten steps ahead. No matter how much I walk, I'll never reach her. What good is utopia? That's what: It's good for walking./ Està a l'horitzó ... Faig dos passos, es mou dos passos. Camino deu passos i l'horitzó passa deu passos per davant. No importa el que camini, mai no la trobaré. Quin bé és la utopia? Això és: És bona per caminar"

    Respondre
  • #1 Jacobo
    (07/01/18 17:24)

    La veritat a estat substituïda per la postveritat, La postveritat és el resultat de la postmodernitat, la transavantguarda, el postcomunisme, la posmemoria, el transhumanisme, la revolució sexual, la nova ideologia de gènere, la poscultura, la contra cultura, els antivalors i molts altres pos i trans que han anat quedant enrere per remodelar les nostres ideologíes socials i convertir-nos en el "nou" home i dona tranhumanista.

    Respondre
2
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477