Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Foc i lloc

'no reply'

És un plaer ser agraït, però és un plaer cada cop menys practicable
Actualitzada 06/01/2018 a les 06:39
M’agraden els llibres. M’agrada tocar-los, fullejar-los, comprar-los, recomanar-los, regalar-los, fer-me’ls meus, acumular-los, endreçar-los amb un criteri principal i uns quants de secundaris, retrobar-los allà on havíem quedat, pessigar-ne fragments, fer-los parlar entre ells, escriure-hi a la primera pàgina on i quan els vaig llegir i rellegir, recordar-los, comentar-los, i, sí, també llegir-los. Totes les accions anteriors, però, són accessòries. N’hi ha una, en canvi, d’irrenunciable. Si no hi ha temps per res més, els agraïments passen sempre davant la contraportada, l’índex, l’incipit o els fragments a l’atzar. (No descarto, per cert, un projecte editorial de recopilació d’agraïments.) De tots els agraïments llegits al llarg dels anys, fa dies que penso en un d’un llibret sobre pau i desarmament que havia escrit en Raül Romeva quan feia d’investigador per l’Escola de Cultura de Pau d’en Vicenç Fisas a l’Autònoma i que es titulava És un plaer ser agraït. I hi he pensat per la situació personal que ha hagut d’afrontar darrerament en Raül (no em vaig atrevir a escriure’l a Estremera) però també perquè el títol dels seus agraïments és una veritat cada cop més discutida. És un plaer ser agraït. És un plaer ser emfàticament agraït. Però la seva pràctica es troba en declivi. Per pudor. Per orgull (si nego l’agraïment estic negant el do i, per tant, estic afirmant la meva autosuficiència i la meva individualitat; hi veig un paral·lel, per cert, amb la preferència per la selfie al fet de demanar una foto, amb la compra serial davant la reparació, amb el navegador que ens estalvia demanar com s’hi va, allà). I per impossibilitat. Darrerament m’he trobat gent amabilíssima que m’ha resolt amb eficiència i amb un to exquisit un munt de problemes que se m’havien acumulat: un llibre que no trobava, una garantia i un diploma perduts, un problema pràctic que no sabia com resoldre… A cap d’elles, però, els he pogut dir gràcies. Ni emfàticament ni tan sols a seques. M’escrivien en format no reply: entres els dubtes en un formulari i ells et resolen els problemes. Però no admeten la conversa. Per productivitat, suposo. Robotització sense robots. I, amb el gràcies al tinter, una mena de buidor. D’incompletitud. Perquè és un plaer ser agraït...
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477