Projectes, sí, però segurs

Bona part dels lauredians critiquen i no paren el forat econòmic i la inviabilitat a termini del parc Naturlandia. La nova administració parroquial, sortida de les darreres comunals, s’ha llançat a impulsar el projecte de ràfting en un riu que la gran part de l’any, i especialment a l’estiu, no tindria prou cabal natural, entre d’altres problemes no només ecològics.

El comú d’Andorra la Vella va anunciar que reprendrà la iniciativa de la font de colors a la vora del Valira que pot afegir poca cosa com a element atractiu complementari als que presenta la parròquia, a més de la reorganització del trànsit a l’avinguda Meritxell que veurem si no acaba complicant encara més el trànsit pel centre del país, transport públic inclòs.

I el Govern, a l’esprint final de la legislatura, no es queda enrere. Cada vegada és més majoritària la sensació que la va encertar de ple amb el Cirque du Soleil, per les xifres d’assistència, les dades d’ocupació hotelera i la mateixa continuïtat de la presència de la companyia, en una temporada que any rere any és més baixa amb la pèrdua del costum antic de l’estiueig llarg.

Les dues properes iniciatives que s’anuncien com a imminents no semblen, però, de resultats positius, entesos com a rendibilitat directa i indirecta i per tant viabilitat a mitjà o llarg termini.

Dia sí, dia també, llegim als mitjans –sobretot a aquest Diari– les magnificències dels diversos models de casino que presenten les empreses promotores aspirants a la concessió. No insistirem en els dubtes, o en les certeses, que aquesta mena d’establiments, en l’actualitat, poc s’assemblen als tradicionals, gairebé perduts a la pràctica en l’entorn europeu. Que són naus de màquines escurabutxaques, la modalitat amb més risc de crear ludopatia, segons la majoria dels experts, i la més allunyada d’una clientela de qualitat, entesa com d’alt nivell econòmic.

Espectacles a part, en els grans espais que uns i altres anuncien, ni arribaran al nivell somiat –el de Las Vegas, que enlluerna– ni tenen garantit l’èxit de públic.

Amb tot plegat, un casino actual ben bé pot acabar sent un niu de problemes de tota mena, de despeses afegides pel pressupost elevat dels mitjans en mecanismes de control i per la probable problemàtica social, entre d’altres. És cert que el risc de fracàs a mitjà termini, més que a llarg, l’assumirà l’empresa privada que finament obtingui la llicència. Però els danys col·laterals, com els esmentats, arribaran a tothom.

I parlant d’espectacles, el Govern es planteja participar, val a dir aportar fons, a la còpia en miniatura del Festival de música de Cap Roig, que volia portar l’empresari Miguel Lao i ja va renunciar a fer realitat en la primera temporada, que hauria estat la d’aquest hivern.

Reforçar els atractius i la diversitat d’oferta en la temporada alta és un propòsit excel·lent i el model del circ canadenc, un exemple. De moment, segons es pot llegir, el departament de Turisme es limita a una presa de contacte amb Clipper’s Live, l’empresa de l’esmentat Lao, i és una decisió prudent.

Seria absurd dubtar de la solvència de l’empresari, que ha creat el complex de pàdel i ha portat una competició internacional important. Però no tant de l’èxit d’un projecte cultural i artístic del nivell i volum que es presenta sobre el paper.

L’experiència ha demostrat que no hi ha gaires cantants o grups capaços de reunir dos o tres milers d’espectadors. Han passat anys; es pot preguntar a Encamp pel que va passar amb una figura mundial indiscutible com el Nobel Bob Dylan.

Tant de bo el pronòstic pessimista envers aquest festival de l’estil Cap Roig resulti errat i que arribi a uns resultats satisfactoris des de tots els punts de vista. Però la renúncia del promotor a la primera, ajornant la realització, no és el millor dels símptomes.