Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

Seran trenta o sis anys?

La lògica preocupació del sector tabaquer per l’acord amb la Unió Europea
Actualitzada 28/12/2017 a les 06:52
Per les informacions rebudes a través dels mitjans i directa, sembla un èxit de la negociació amb la Unió Europea l’acord sobre el tabac, un dels sectors econòmics importants per al país, perquè afecta una de les principals indústries i condiciona la supervivència de la pagesia. Els agricultors han repetit mantes vegades que no s’albira, fins ara i a un termini curt o mitjà, una alternativa rendible equiparable a la d’aquest que ha estat gairebé monoconreu dels camps andor­rans des de fa segles. Els intents d’explorar alternatives han acabat amb el fracàs pràctic (la trumfa), o amb èxits menors d’uns beneficis fins ara comparativament molt reduïts (els vins?).
La ministra Maria Ubach, en una breu conversa personal confirmava que ja és vigent l’acord perquè els preus de venda del tabac es mantinguin com a màxim un 30% per sota dels establerts a Espanya. I confirmava també els terminis i termes d’aquest pacte inicial amb Brus­sel·les. Durant sis anys es mantindrà l’estatus actual. Successivament, i fins a arribar a les tres dècades, s’aplicarà un calendari, ja fixat i progressiu, fins a la desaparició dels drets andorrans de duana.
A risc de gran errada de qui no és expert en la matèria –ni de lluny– drets de duana significa la capacitat d’establir i recaptar impostos, taxes o aranzels a les importacions de productes de l’exterior. La desaparició de les duanes internes és una de les conseqüències que comporta l’entrada amb tots els drets –i sobretot deures– en un espai econòmic ultranacional. En el cas concret de l’espalillat, que els fabricants porten de fora per elaborar cigarretes, la seva producció principal, desapareixerien les càr­regues fiscals frontereres que els graven i que els continuarien gravant durant els sis anys posteriors a la signatura del tractat d’associació d’Andorra amb la UE, que juntament amb Mònaco i San Marino es preveu assolir en dos anys (el 2019). El motiu de la urgència és aprofitar el que li resta de mandat a Jean-Claude Juncker, que sembla sintonitzar amb el projecte dels tres microestats i és comprensiu amb les seves peculiaritats, pels orígens en un dels països membres més petits de la Unió, Luxemburg, que manté diferencials en la legislació pròpia respecte de la general comunitària, en els tipus aplicables a diverses figures fiscals i en l’aplicació del principi de lliure circulació de persones.
A falta de càrrega econòmica a les importacions (cas del tabac) les institucions nacionals podran establir, i segurament crearan, no només autoritzades, sinó estimulades pels nous socis impostos o taxes propis. El Govern és optimista que s’aconseguiran uns ingressos públics acceptables, i la ministra, que tot i això mantindrà un bon diferencial de preus respecte d’Espanya i de la resta d’estats continentals comunitaris, que encara és més gran, com tothom sap.
Una altra cosa serà mantenir l’acord entre fabricants i colliters, sota l’empara del Govern, que obliga els industrials a compensar econòmicament els pagesos amb la compra de la producció als camps en funció de la quantitat importada de la matèria primera. També aquí hi hauria alternatives, com ara la substitució d’aquests ingressos d’origen privat per una subvenció pública, aquesta difícil de defensar en tant que pugui suposar una protecció discriminatòria sobre la majoria d’activitats econòmiques restants. La voluntat europea és limitar el reconeixement de peculiaritats dels associats: lliure circulació, i establiment, i equiparació en drets totals, dels ciutadans del conjunt, tipus de gravàmens fiscals per evitar posicions d’avantatge envers la resta, transparència total, també financera.
Els percentatges que apliquen fins ara als impostos són molt diferents entre membres de la UE, tot i les pressions d’uns sobre els altres al si de les institucions comunitàries. Això i les crisis, derivades sobretot dels moviments polítics euroescèptics, dels quals ha estat mostra ben contundent el Brexit, la sortida del Regne Unit. Per tot plegat, i com que la por és lliure, els pagesos i també els fabricants desconfien del futur amb l’associació amb la UE, com si no en tinguessin prou de constatar que això del consum, i per tant l’elaboració, i venda d’aquests productes, des que han estat reconeguts universalment com a amenaça per a la salut de les persones, són activitats minvants, seriosament amenaçades de condemna, sinó a l’extinció, a una marginació i minorització extremes. I tanmateix l’experiència històrica recent ha demostrat fins a quin punt els grans estats veïns han determinat canvis indesitjats en la legislació i realitat nacionals. La penalització i persecució del contraban en constitueixen un exemple cabdal.
Realitats d’aquesta mena fan evident que aquest microestat, i els seus companys de viatge en l’aproximació al mercat únic, no tenen una alternativa viable que els permeti mantenir-se del tot fora de l’àmbit comunitari europeu, amb un aïllament insostenible a nivell econòmic, polític i jurídic. Que la possibilitat d’influir en les decisions alienes ha de ser més viable relativament des de dintre i que l’homologació i empara internacionals seran més fortes. Això sí, conservant tant com es pugui les peculiaritats pròpies.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477