No ho podria afirmar del cert, perquè mai no m’he posat a contar-les, però diria que amb 2017 paraules ben escollides n’hi hauria d’haver prou per expressar tot allò de veritablement important que hom pot pensar i sentir al llarg de la seva vida. És clar que amb un lèxic més ric sempre es pot cercar la precisió extrema en la formulació d’una sentència lapidària o d’un pensament profund, o la frase adient per transmetre amb la dosi exacta de poesia els sentiments més íntims (també l’odi es pot expressar de manera poètica); però també és cert que en el temps present les floritures literàries no estan gaire ben vistes, fins i tot després d’haver ampliat l’extensió màxima de les piulades. N’hi ha qui entén que la reducció progressiva del lèxic quotidià és una prova de l’empobriment de l’idioma, mentre que d’altres prefereixen parlar de renovació. Sigui com sigui, la paradoxa és que cada any incorporem al llenguatge que fem servir habitualment un bon nombre de paraules que adoptem de manera pràcticament inconscient. De totes les que han florit enguany, l’Institut d’Estudis Catalans i la Universitat Pompeu Fabra n’han triat deu, d’entre les quals ha de sortir el neologisme del 2017 per votació popular. Hi ha paraules i expressions, com fer pinya o cassolada, de les quals el que sorprèn és que encara no hi siguin al diccionari. D’altres, com gentrificació, fan referència a fenòmens o situacions viscudes al llarg de l’any per als quals sembla que no teníem cap paraula específica que els designés. En tot cas, per començar bé el 2018 tampoc no cal recórrer a cap neologisme; n’hi ha prou amb tres paraules ben comunes: feliç any nou.