Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

Transformacions nadalenques

Actualitzada 20/12/2017 a les 06:50
Els mercats de Nadal s’han estès i multiplicat per totes les ciutats del món. El que abans era característic d’alguns pobles, ara és comú gairebé tot arreu. I està bé que així sigui. És comerç, sí, però també dona color i caliu, i sobretot il·lusiona als més petits, una de les coses més boniques que té el Nadal.
Ahir vaig baixar a la Fira de Santa Llúcia, a la plaça de la catedral de Barcelona. Feia uns quants anys que no hi anava i el vaig trobar molt transformat. Abans, les parades estaven muntades una mica de forma caòtica, quasi sense espais; ara, en canvi, tot està al seu lloc. Una mica com el que succeeix amb el mercat de la plaça del Poble d’Andorra la Vella: casetes de fusta, ben distribuïdes i ordenades.
La Fira de Santa Llúcia és especial i singular, perquè sols s’hi troben productes directament relacionats amb la decoració i les cerimònies religioses de Nadal i Reis. Tot el que es necessita per adornar la casa, guarnir l’arbre i muntar el pessebre.
Hi vaig anar pels volts de dos quarts de dues, una hora en la qual no hi havia massa gent i es podia passejar amb tranquil·litat, el que em va permetre comprovar com també el Nadal, els pessebres i les figuretes s’han sofisticat d’allò més. Però sobretot hi ha dues coses que em criden l’atenció: el caganer i el tió.
El caganer s’ha convertit en el personatge més emblemàtic de la fira. Hi ha parades especialitzades que sols venen caganers. Semblen tenir més importància que els altres protagonistes de la festa. Ja no sols és una de les figures del pessebre, n’és la figura més representativa, fins al punt que no tenir un caganer equival a nos ser una persona coneguda. Tots els personatges del món, vius i difunts hi són representats. Si no tens caganer, no ets ningú. S’imaginen un Messi, un Rajoy o un Puigdemont sense caganer? Resulta impensable. Si algun dia Putin o Trump visiten la fira se sentiran d’allò més reconfortats. Per Nadal, a Santa Llúcia tenir el propi caganer equival a sortir a la portada de la revista Time.
Encara més estrany és el tió de Nadal, que ha passat de ser el tros de soca, el tronc sobre el qual posàvem una manta d’aquelles de quadres, a una rama amb potes, una cara dibuixada i barretina que fa riure, per no dir que fa plorar. Ja fa anys que volta pel món i cada dia se’m fa més difícil de veure’l. Tan original com era la tradició! Teníem el tronc a la xemeneia tapat amb una manta, i cada dia, des d’un mes abans de festes li donàvem menjar. L’alimentàvem per després, el dia de Nadal, fer-lo cagar de debò. Cagava llaminadures, monedes d’or i cigarrets de xocolata. Dos o tres vegades, fins que, al final ens deixava cebes i peles de fruita. Aquí acabava la seva curta vida, abans que tard o d’hora anés a parar a la llar de foc. Resultava menys traumàtica aquesta solució que veure com es guarda a l’armari –o com es crema– un senyor amb barretina.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477