Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

Allò altre de sempre

El dilema de la despenalització de l’avortament, sense solució ara per ara i que només manté en el marc de les democràcies del continent l’illa de Malta
Actualitzada 18/12/2017 a les 06:39
Llegida la referència del sempre impecable Albert Roig sobre el retorn de la saturació turística en el passat pont festiu, el títol El de sempre serviria també per descriure un altre afer que retorna intermitentment d’ençà que és vigent la Constitució del 1993: la despenalització de l’avortament.
El Consell d’Europa ha tornat a picar el crostó a l’Estat per mantenir la figura penal de la interrupció voluntària de l’embaràs. És quelcom propi i exclusiu de la condició femenina i de la decisió de cada afectada.
Resulta difícil imaginar que ningú avorti per gust, com qui va de festa. Fer el pas comporta costos fortament traumàtics físicament i mental. Qui ho fa sembla que hi arriba per manca d’educació, d’informació sobre salut sexual i, especialment, sobre una contracepció que inclou des de fa anys la píndola de l’endemà. I aquest és un altre element que mai no es potenciarà prou.
Hauria de ser una vergonya col·lectiva la publicació reiterada de les estadístiques de ciutadanes andorranes que avorten cada any a Catalunya, a les quals caldria afegir les desconegudes de França i les encara més amagades, per raons òbvies, de les clandestines que puguin tenir com a escenari aquestes valls.
Sembla tan evident que aquesta realitat és gairebé insòlita en el marc de les democràcies del continent, que només manté també l’illa de Malta, ja que ens trobem amb un dilema hores d’ara sense solució, ni data per resoldre’l.
El plantejava clarament la consellera liberal Judith Pallarés quan reconeixia la necessitat d’aquesta despenalització, però a la vegada sense afectar l’actual model d’Estat. Implícitament, tothom sap que seria impossible el manteniment del cap d’Estat episcopal, no només per un conflicte de consciència de l’actual titular de l’alt càrrec, com ja va especificar públicament el bisbe Joan quan es va debatre el text i després d’aprovat, sinó també, i sobretot, per la doctrina oficial vaticana.
Aquesta asimetria entre el suport del president de la República francesa i el del representant papal ha estat sovint analitzada com a clau per mantenir la sobirania –sempre relativa– nacional i el reconeixement de les institucions internacionals, allò que diversos analistes polítics d’arreu han vist com a miracle de l’existència del nostre petit estat.
La declaració de la consellera –i dona– Pallarés, per venir de l’organització política a la qual pertany, demostra clarament fins a quin punt és majoritari en aquesta societat el criteri que no cal afegir a les nostres conciutadanes el trauma del procés judicial al del mateix avortament.
Fins ara, a falta d’una solució al dilema que es planteja entre l’actual sistema constitucional o l’adequació legislativa al conjunt de l’entorn geopolític, l’opció ha estat i és mantenir la situació sense atendre les reivindicacions d’una actualització que ha portat a terme, des de fa més o menys anys, gairebé la totalitat dels països europeus.
Potser perquè, a diferència del que ha passat amb les reformes fiscals i les mesures de transparència, els organismes internacionals, tot i les reiterades crides d’alguns, fan la reclamació sense considerar-la una qüestió prioritària, com si la fessin, com s’acostuma a dir, “amb la boca petita”.
Les veus que es van aixecant demanant canvis a la Constitució que està a punt de complir –ja– el quart de segle, com per la supressió de la tutela d’uns coprínceps forans, són encara força minoritàries, i el conjunt dels actors polítics –molt majoritàriament homes– mantenen aquesta mena de pragmatisme afegint oficiosament i no pas en públic que al cap i a la fi, els avortaments es poden practicar i es practiquen a pocs quilometres enllà del Runer o del Baladrà.
I tanmateix, l’actualització haurà d’arribar algun dia. Com potser el canvi de Coprincipat a república, amb tots els inconvenients, que n’hi ha, i de pes. Hores d’ara no es veu quin pot ser el moment. Perquè tot i les declaracions i campanyes, la voluntat real no sembla existir. Repetiré: qui sap si la signatura de l’acord amb la Unió Europea, com a nou aixopluc enfront de les aspiracions de domini des de l’exterior, pot ser la clau per fer un pas que empara la lògica.
Això si el mateix Papa Bergoglio o el seu successor (que trigui molts anys) no decideix retirar el bisbe-arquebisbe de la Seu per l’excepció al criteri general d’incompatibilitat entre exercici religiós i càrrec polític. Aleshores ens quedaríem, cert temps, sense Copríncep episcopal i despenalització de l’avortament.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477