Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

'L'origen de les espècies' (i II)

Actualitzada 14/12/2017 a les 06:44
    Joan Estrada Mateu
Les nocions d’equilibri ecològic, de preservació ambiental, d’ecosistema, de biodiversitat, són nocions generades estrictament per l’ésser humà racional i pensant, induïdes en gran manera per la mateixa degradació i destrucció a què hem sotmès la natura nosaltres mateixos. No es pot atribuir als animals un sentit de l’equilibri ecològic, ja que a la natura cap organisme disposa de la capacitat d’abstracció suficient per assolir els reptes intel·lectuals i científics a què ha arribat l’ésser humà. Els organismes de la natura miren el profit immediat, són generalment oportunistes, ocupen el calaix que se’ls presenta a cada moment i no solen tenir una perspectiva de futur.
I a les societats humanes hi són extrapolables les idees postulades per Charles Darwin amb relació al que succeeix a la natura? D’entrada, cal que entenguem que la societat humana, la civilització, està formada, en bona part, per components biòtics (el mateix ésser humà, per exemple; o molts fluxos d’energia i de matèria al seu interior), i es podria considerar aquesta societat com una mena d’ecosistema que, tot i la seva complexitat (em refereixo essencialment aquí al medi urbà), és en certa manera una prolongació dels ecosistemes naturals. Però, segons la meva opinió, les societats humanes representen un punt més que les desmarca de la simple natura. Lògicament, la racionalitat té aquí un paper cabdal. D’acord amb aquesta racionalitat, les societats humanes es regeixen, o s’haurien de regir, per uns mecanismes diferents als de la natura. A les societats humanes hi ha uns principis ètics, unes normes de convivència que s’han de respectar. Aquests principis, aquestes normes permeten ar­ribar a cert consens entre els individus.
I si a la civilització hi ha una lluita per la vida, no s’ha d’entendre exactament en el sentit com es produeix a la natura, sinó que revesteix unes característiques ben diferents. És la cobdícia, l’enveja, l’egoisme, la mateixa violència inherent al gènere humà, allò que fa que uns individus prosperin i que els altres desapareguin. Però aquesta mena de comportaments no deixa de tenir un preu molt car, ja que és una arma letal per al nostre món. A més de continuar destruint la natura, porta a la nostra degradació, i fins i tot aniquilació, com a espècie. A la natura, els comportaments són molt diferents, perquè quan un organisme ha vist satisfetes les seves necessitats bàsiques i immediates (menjar i beure, reproduir-se, protegir-se de la intempèrie), ja no sol demanar res més.
Les idees plantejades per Darwin a L’origen de les espècies permeten també dir alguna cosa sobre el comportament dels organismes vegetals. En aquest sentit, la lluita per la vida que es produeix en el món animal es projecta lògicament també als vegetals. Un bosc ben constituït, per exemple, és un espai on la competència és màxima. Per a un pintor, un músic o un poeta, un bosc esponerós pot ser un motiu d’inspiració i de creació estètica; i això em sembla, sí, una pretensió molt noble. Però per a un biòleg o qualsevol estudiós del medi vegetal, un bosc no és un lloc idíl·lic ni amb una dimensió artística: és simplement, molts cops, un espai de lluita entre els diferents individus. Quan passeges per una avetosa com la que tenim, per exemple, a la vall del Madriu i veus en a penes dos o tres metres quadrats de terreny la munió de plançons d’avet és lícit pensar, seguint les idees de Darwin, que tots aquests arbrissons pugnen els uns amb els altres: pugnen per l’aigua, pels nutrients del sòl, per la llum, per l’espai. Segurament només un d’ells podrà desenvolupar-se fins a esdevenir un exemplar gran. Els altres quedaran anul·lats per aquest individu més vigorós. És tan sols un exemple.
Les teories de Darwin van coincidir cronològicament amb una expansió colonial de les potències europees que necessitaven dotar-se d’uns idearis a partir dels quals poder justificar l’ocupació i submissió d’altres ter­ritoris. Al marge o no de la voluntat del mateix Darwin, varen aparèixer teories en el camp de les ciències que postulaven una evolució lineal de les societats humanes, esglaonada en diferents estadis que començaven amb les comunitats de caçadors recol·lectors i culminaven en la civilització industrial, exponent, segons aquestes teories, del progrés i de la perfecció assolits per l’ésser humà. D’aquesta forma, tots els pobles que pertanyien a un estadi més arcaic o que eren incapaços de progressar tecnològicament per esdevenir societats industrialitzades eren considerats d’un rang inferior, de manera que quedava justificada la injustificable submissió i explotació d’unes races per les altres.
En íntima relació amb tots aquests plantejaments, va aparèixer a Alemanya, a final del segle XIX, la teoria de l’espai vital, de la lluita per l’espai, formulada per primer cop pel geògraf Friedrich Ratzel, qui va fer un ús decidit dels coneixements que tenia de la biologia darwiniana i de l’ecologia de Haeckel per aplicar-los a qüestions de geografia política i justificar l’expansió ter­ritorial de certes nacions en detriment d’altres pobles: hi ha en Ratzel els pobles que manen, els pobles dirigents, com la nova Alemanya unificada que vol expandir-se industrialment i cerca territoris colonials, i els pobles dèbils, que obeeixen. Tristament, veurem més tard, ja avançat el segle XX, com aquestes mateixes idees cobraran nova força en el Tercer Reich i les seves pretensions d’agredir i conquerir militarment el món.
Etiquetes
  • #1 Ester Estrada
    (14/12/17 16:59)

    Molt bona reflexió. Tothom hauria de plantejar-se seriosament tot el que estem fent amb els nostres semblants i amb el nostre planeta, malgrat el nostre ús de raó. Els animals no raonen , però en aquest sentit , ens superen del tot.

    Respondre
1
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477