Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

Bufem 75 espelmes per 'Casablanca'

‘Casablanca’ acaba de complir les noces de brillant, ja que va estrenar-se el 26 de novembre del 1942 al Teatre Hollywood de Nova York
Actualitzada 11/12/2017 a les 11:25
Un servidor és d’aquella generació que anava al cinema atreta només pels actors principals. L’interès de la pel·lícula raïa en noms com els de Gary Cooper, Clark Gable, Ava Gardner, Rita Hayworth o el cowboy John Wayne.
Dit això, confesso que soc un enamorat de la pel·lícula Casablanca i no perquè la fes Humphrey Bogart i Ingrid Bergman. Va ser una cosina meva qui me la va recomanar perquè, a part d’una bonica història d’amor, hi sortia un pianista negre que tocava i cantava una peça molt maca. Només recordo que em va agradar molt, tot i que, en honor a la veritat, no vaig apreciar tot el seu riquíssim contingut; veure-la infinitat de vegades més tard em va permetre valorar-la i estimar-la de debò.
Ja adolescent vaig saber que el cinema era la suma del treball de moltíssima gent i d’un equip de nombrosos professionals. En aquells anys que anava al cine del meu poble cada diumenge, no es parlava mai del director tret potser de Hitchcock, que era considerat “el mag del suspens”. Fins més endavant no seria conscient que hi havia obres mestres de realitzadors com Lubitsch, John Ford, Fritz Lang o Orson Welles: i no diguem dels productors, guionistes o compositors de bandes sonores que, per a mi, eren uns perfectes desconeguts malgrat que fossin fonamentals en l’èxit del llargmetratge.
A propòsit de Casablanca, no fa pas gaires anys que vaig assabentar-me que en el guió de la mítica cinta dirigida per Michael Curtiz van intervenir-hi dos germans bessons jueus amb l’enginy d’immortalitzar diàlegs i frases impagables per a la història del cinema i de la cultura, Julius i Philip Epstein, responsables d’esculpir, per exemple: “Capturin els sospitosos habituals”, “Sempre ens quedarà París” o “Pressento que això és l’inici de una bella amistat”. La que no es diu és aquella de “torna-la a tocar, Sam” que encunyaria anys més tard Woody Allen. És cert que hi va haver dos guionistes més i fins i tot un d’ells, Casey Robinson, no consta en els crèdits; l’altre era Howard Koch, qui junt amb els Epstein va recollir l’Oscar al millor guió adaptat. A part, Casablanca en rebria dos més: a la millor pel·lícula, que alçaria Jack Warner –fet que enutjaria molt el productor de la cinta, Hal B. Wallis– i una tercera estatueta per a Curtiz com a millor director.
Una altra dada curiosa és la cançó As time goes by escrita per Herman Hupfeld 10 anys abans del rodatge; Max Steiner no volia incorporar-la a la banda sonora; la considerava d’escàs interès musical. A la cinta hi ha més temes d’altres compositors; fins i tot s’hi escolta Perfídia, del mexicà Alberto Domínguez, que ballen a París Rick i Lisa.
Tornant als catxondos Epstein, que tenien fama de treballar poc, en una ocasió el capitost de la Warner Brothers, Jack Warner, va renyar-los per arribar tard a la feina: “Els directius dels bancs arriben a les nou i no a les dues de la tarda com feu vosaltres!”; “doncs que acabin el guió els directius del banc!”, van respondre. O quan Julius davant el Comitè d’Activitats Antiamericanes a la pregunta: “Ha format part vostè d’alguna organització subversiva?”,va contestar: “Sí, de la Warner Brothers!”
Happy birthday Casablanca!

* Josep Maria Escribano Casaldàliga, Director artístic de la Temporada de Música i Dansa d’Andorra la Vella MoraBanc
  • #1 Manuel M Pujadas
    (11/12/17 09:01)

    Comparteixo el teu divertit elogi. Nonés afegir el plaer polític de matxacar als nazis, la retirasa del prefet i la marsallesa al ricks bar!!!

    Respondre
1
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477