Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La seca, la meca i...

'When I'm Seventy-Two'

Actualitzada 27/11/2017 a les 20:59
Al mític Sgt. Peppers Lonely Hearst Club Band hi ha una cançó preciosa de Paul McCartney: When I’m Sixty Four. La va compondre als vint-i-quatre anys d’edat, en homenatge al seu pare, míster Jim, que en feia seixanta-quatre. La lletra és una reflexió sobre la meravella de fer-se gran: “encara m’estimaràs? Encara em donaràs de menjar?” Servidor, quan era més jove, me l’escoltava amb delit: els tres clarinets, el piano lleugerament desafinat, les campanes que tocava el Ringo, la veu de crooner del Macca que havia estat accelerada a l’estudi (un to i mig amunt) perquè semblés encara més jove del que era.

Llavors ho veia tan lluny com ell. Els seixanta-quatre eren un llindar llunyà, la porta immediata a la frontera màgica de la jubilació, aquell període màgic de la petanca i la contemplació d’obra pública.

Ara, uns experts francesos ens avisen que ens haurem de jubilar als setanta-dos perquè el sistema, que pateix, ho aguanti. No sé si és una predicció real o bé el típic globus sonda llançat a l’estratosfera perquè després d’haver-nos acollonit els mateixos experts diguin que s’ho han estudiat millor, ens proposin una rebaixa (els setanta, posem-hi) i llavors ens sembli perfecte.

En el fons, m’hauria de ser igual, perquè penso treballar –en allò que pugui– fins que el cos o el cap no donin per a més, sobretot perquè no he de fer anar una aixada o enfilar-me a la bastida.

Però què volen que els digui: no m’imagino cotitzant fins a la mateixa edat a la qual es va morir el meu pare.
 
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477