Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

'Time Wind'

Em fa pensar en l’època en què comprar un disc era tota una aventura. L’hora de la veritat arribava quan per fi, sol a casa, posaves el disc i a poc a poc anaves descobrint
Actualitzada 27/11/2017 a les 20:57
Arribo a casa. No funciona el telèfon, ni la televisió, no hi ha Wi-Fi i tampoc Internet. Truco a Andorra Telecom. M’atén un noi molt amable. “Hem canviat les caixes. El devien trucar i no l’han trobat.” Li pregunto quan m’ho poden arreglar. Al cap d’una estona, rebo la seva trucada. “Vindran demà a la tarda a les set a fer-li el canvi”. Ostres! M’adono fins a quin punt depenem d’aquestes petites coses. Però no hi ha res a fer. Hauré de passar unes hores, un dia, sense televisió, notícies, sèries en streaming, sense poder con­nectar-me a la xarxa, al Big Brother que ho controla quasi tot.

A la nit, després de sopar, poso en marxa l’aparell de música. No puc escollir una llista d’Spotify, però tinc moltes altres opcions: CD, ràdio FM i també el tocadiscos que finalment he aconseguit recuperar i connectar a la nova cadena. A casa hi ha bastants discos de l’any de la meva particular catapum, així que em decideixo per escoltar-ne uns quants. Per unes hores em submergeixo en temes que de jove m’havien atrapat i alguns dels quals encara m’agraden. Escolto Genesis, Kansas, Pink Floyd, i al final vaig a parar als inicis de la música electrònica, a Jean Michel Jarre, a Tangerine Dream, i a Klaus Schulze. Em fa pensar en l’època en què comprar un disc era tota una aventura. Anaves al Transbord, escollies uns quants discos, demanaves consell, escoltaves algun fragment i al final et decidies per un o dos LP. L’hora de la veritat arribava més tard, quan per fi, sol a casa, posaves el disc i a poc a poc anaves descobrint una peça darrere l’altra. Quina il·lusió! Quan l’encertaves, ei de la nit al dia et converties en admirador d’un grup o d’un disc recentment descobert. No hi havia res immediat, tot era lent, pausat, una espècie de món que caminava i passava a poc a poc.

Separo dos o tres discos, dels quals penso que em retrobaran amb músiques que em captivaven. En provo dos o tres, i sí, em transporten al passat d’aquella manera que m’agrada, viatge al record del, però sense àncores, ni cadenes, ni la foscor dels cromos cremats. Passat net i viu, potser de neu, com el quadre, una pintura que mai envelleix. Finalment vaig a parar al Time Wind de Klaus Schulze, una obra molt senzilla, però profunda i aconseguida. Una música que es cola directament fins molt endins, des dels vint fins als seixanta-dos. Els orígens de la música de sintetitzador, amb un ritme especial, únic i diferent.

Anys després d’aquest disc, editat l’any 1975, Klaus Schulze va passar pel palau de la Música a Barcelona i la gent li va demanar aquesta peça. No li va fer massa gràcia. No entenia per què volien escoltar una cançó que havia composat feia bastant temps. Ell havia evolucionat, la seva música també. No sé com va acabar la història, però en qualsevol cas la calidesa de Time Wind, la inspiració d’aquell any, d’aquell moment, va calar fort en una generació. Avui, m’he retrobat amb el seu ritme i la seva fascinació. Amb els primers sintetitzadors que jugaven amb el temps i el vent.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477