Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Foc i lloc

280

Del ‘fast-thinking’ portat a la màxima potència; del 280 com a símptoma
Actualitzada 10/11/2017 a les 20:46
Sento una profunda admiració pel Joan Subirats. A les classes de l’Autònoma em va ensenyar bona part del que sé sobre la política. El més senzill i el més complex. Ho fa tot molt fàcil, també mostrar-te la complexitat de les decisions més senzilles. Tria sempre el diagrama que millor ho condensa tot. Il·lumina angles d’anàlisi inesperats i refrescants. Il·lustra els seus arguments amb els casos més oportuns. Acabades les classes, el vaig continuar seguint: als llibres, als articles a El País, a la tertúlia que feia amb en Carnicero i la Mercedes de la Merced a La Ventana de la Nierga, a la tertúlia dels matins amb la Terribas, a un MOOC que em va fer sentir nostàlgia de l’aula 10 de Polítiques i, evidentment, a Twitter. Fa unes setmanes, quan en @jack (Dorsey) ens va anunciar que estaven estudiant doblar la llargada màxima de les piulades, en Joan Subirats va ser un dels seleccionats a l’atzar per començar a operar, en període de prova, amb un màxim de 280 caràcters. Des d’aleshores, em costa seguir-lo. Sento una profunda admiració pel Joan Subirats però deixo a mitges molts dels seus tuits més llargs –tuits que són tres mil vegades més curts que els llibres del mateix Subirats, que no tinc cap problema a empassar-me. Us semblarà ridícul. O una fotesa. Però a mi m’amoïna. Quan el 2001 vaig llegir Sur la télévision, les crítiques que feia Bourdieu al fast-thinking imposat a la petita pantalla em van semblar molt necessàries per entendre el món d’aleshores. Després van venir formats encara més sintètics –59 segons– i on es feia bandera del fast-thinking. I després van venir les pantalles encara més petites. I els 140 caràcters. I ara que des de dijous s’ha generalitzat el 280, el 280 se’ns fa llarg. Tan llarg com se’ls fa a molts adolescents fills de YouTube un capítol d’una sèrie –de les pel·lis no cal ni parlar-ne. Continuo estudiant. I, tot sovint, soc incapaç de fer-ho sense fer una ullada al mòbil cada cinc minuts. En Jonathan Franzen empra bloquejadors de xarxa per obligar-se a escriure sense accés a Internet. I us semblarà ridícul. O una fotesa. Però el nas em diu que el fet que se’m facin llargues dues frases seguides d’algú que diu coses interessants pot acabar explicant-nos moltes coses del nostre temps.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477