El procés: eleccions o no. Repressió o no

El procés de Catalunya ha arribat al punt previsible després de l’1 d’octubre. Ha trigat més del que podíem pensar però finalment s’han produït els dos fets esperables: DUI + 155.

Escric l’article diumenge, i sembla que l’independentisme està derrotat i l’unionisme victoriós i desacomplexat. [Faig aquest afegit dilluns: en el moment que l’estic enviant, dos partits independentistes ja s’han pronunciat dient que es presentaran a les eleccions. Així, l’article passa de tenir intenció prospectiva a en part explicativa.]

Puigdemont va proclamar la independència amb la boca petita, i Rajoy, que per fi va abandonar el tancredisme, va aplicar un 155 exprés.

Però no crec que ja estigui tot fet.

El 155 exprés és molt simptomàtic. Probablement, una de les majors vergonyes que es poden passar aquesta vida és tenir el poder (potestas) sobre una gent, donar una ordre i que ningú en faci cas. M’atreviria a dir que per la condició humana la insubordinació és pitjor que el sotmetiment. El govern espa­nyol ho deu haver estudiat bé i ha volgut evitar aquesta imatge mundial d’insubordinació i fer un 155 el més curt possible, determinant unes eleccions a penes en un mes i mig.

Aquesta vegada, i a diferència de l’1-O, penso que el govern espanyol ha fet la millor jugada: per evitar una insubordinació perllongada i perquè obliga a decidir amb urgència als partits independentistes si es presenten a les eleccions. En cas que no ho facin deixen un Parlament català d’unionistes i en cas que ho facin entraran en contradicció en respectar la llei espanyola.

He parlat de jugada. El que estem vivint és un problema molt ortodox de teoria de jocs.

Entenent el procés com un joc entre dos competidors: independentistes i unionistes, podem dir que la partida no s’ha acabat. Els dos han de moure fitxes i els moviments poden ser positius o negatius per a cadascuna de les parts.

El problema és molt complex però intento simplificar-lo. Una premissa d’aquesta simplificació és que si hi ha partits nacionalistes catalans no independentistes a les eleccions els considerem unionistes.

Amb això, bàsicament hi ha dues decisions en cada bàndol.

Des del punt de vista unionista, una vegada aplicat el 155 i convocades les eleccions, pràcticament només li queda aplicar, o no, una línia repressiva dura. La línia dura inclouria la intervenció agressiva de les institucions i l’empresonament de polítics (permeteu-me no considerar la independència del poder judicial). La línia tova seria arribar a les eleccions sense soroll judicial.

Des del punt de vista independentista hi ha també dues decisions. Una és acatar o no el 155 i l’altra, lligada amb la primera, seria acudir o no a les eleccions. En el gràfic es veu la simplificació del joc. Quan una situació és òptima per a un jugador se li dona un rendiment de 4 mentre que quan és pèssima se li dona 0. Se sobreentenen els casos inter­medis.

Una clau de la decisió rau en quin percentatge de votants independentistes hi pot haver al desembre. Aquest percentatge està modulat per les accions dels dos bàndols. La falta de fermesa dels polítics independentistes si acaten el 155 per alguns, o la visió kamikaze que tenen sobre ells alguns votants moderats els pot passar factura. I, per l’altra banda, una línia repressiva dura del govern espanyol podria fer que el percentatge d’independentistes s’incrementés.

Així, una variable fonamental és la probabilitat p que els vots independentistes superin el 50% el 21-D. En aquest cas, als partits independentistes els podria interessar participar en les eleccions. L’independentisme podria demostrar al món que té majoria a Catalunya. I Espanya, que és la convocant de les eleccions, no tindria arguments per negar-ho. Però Catalunya no seria independent i hauria acceptat el poder de l’Estat. Per tant, arbitràriament, no atorgaríem rendiments de 4 i 0, sinó de 3 a l’independentisme i d’1 a l’unionisme.

En cas contrari, si els vots independentistes no arriben al 50%, la situació és òptima per als unionistes i la República Catalana estaria ferida de mort, atorgant-li, arbitràriament també, uns rendiments de 4 i 0, respectivament.

Si els independentistes decidissin no presentar-se a les eleccions, la responsabilitat es trasllada a la gent independentista.

Al Parlament només hi hauria partits unionistes i una baixa participació. Malgrat que tindria una legitimitat democràtica minvada, si no s’acompanya d’una resistència cívica contra el 155 de la societat el terreny queda aplanat pel govern de Madrid, que no hauria d’aplicar una línia repressiva dura. En cas que no l’apliqués el rendiment per a l’unionisme seria de 4 mentre que per a l’independentisme de 0, i si apliqués una línia repressiva dura donaríem un rendiment de 3 a l’unionisme i d’1 a l’independentisme, a causa de les simpaties internacionals que podria despertar un independentisme víctima de la força d’un Estat, igual que a l’1-O.

En el cas que el poble independentista oferís resistència amb èxit, és a dir, que quedés palès que el govern central és incapaç de dur a terme l’article 155, el panorama es dibuixa favorable als independentistes. En el cas inversemblant que el govern espanyol no s’oposés, diríem que l’independentisme està en situació òptima, forçant la mediació internacional sense gaire cost. Definim per tant un rendiment de 4 per a ells i de 0 per als unionistes. En canvi, si hi hagués repressió per part de l’Estat, l’independentisme patiria les conseqüències de la repressió però obtindria probablement la mediació internacional davant un conflicte enquistat. Per tant, definim arbitràriament un rendiment de 2 per a l’independentisme, mentre que per a l’unionisme el rendiment seria d’1, perquè pot atemorir i debilitar l’independentisme, però no podria evitar la mediació internacional. Definim q com la probabilitat que la resistència del poble independentista tingués èxit.

Amb aquests supòsits els estudiosos busquen el punt d’equilibri. L’equilibri de Nash, definit pel Premi Nobel John Forbes Nash (el de la pel·lícula Una ment meravellosa), és aquell on cada jugador juga el que és millor per a ell tenint en compte que els rivals també jugaran la seva millor jugada.

En el cas que els partits independentistes no es presentin a les eleccions l’estratègia dominant per a ells és oferir resistència (amb rendiments 2 o 4) perquè si no ho fan el seu rendiment és 1 o 0. En aquest cas, el govern de Madrid ha de fer una línia repressiva dura per obtenir el mal menor. Així, l’equilibri per a aquest escenari seria que l’independentisme oferís resistència i que el govern de Madrid apliqués accions repressives: (2,1).

Per tant, l’independentisme té dues opcions: triar aquest camí, que pot tenir conseqüències doloroses per a la gent, o anar a unes eleccions que desconcertaran i decebran el poble independentista. Cap opció bona. Per decidir-ho fredament caldria estudiar el rendiment esperat tant en un cas com en un altre. Matemàticament el rendiment esperat per l’independentisme si es presenta a les eleccions seria 3p (p=probabilitat que hi hagi més del 50% de vots independentistes).

En el cas de no presentar-se a les eleccions, el rendiment esperat seria de 2q (q=probabilitat que la resistència de la gent tingués èxit).

Així doncs, si 3p és més gran que 2q, seria millor anar a les eleccions, és a dir, si la probabilitat que l’independentisme gua­-nyi les eleccions és més gran que 2/3 vegades la probabilitat que la resistència de la gent impedís el desenvolupament del 155.

Cal jugar amb les dues probabilitats. Per exemple, suposant que la probabilitat de resistència amb èxit del poble independentista és 1/2, convindria presentar-se a les eleccions sempre que la probabilitat de guanyar les eleccions fos 1/3.

Sembla en aquest cas que, sent molt freds, el que més convindria als partits independentistes seria presentar-se a les eleccions, a pesar del desconcert de la seva gent i la incoherència de declarar un 155 i anar a unes eleccions autonòmiques. I, per l’altra banda, al govern espanyol no li convindria aplicar una repressió dura per no avivar més vots independen­tistes.

Arribats a aquesta conclusió vull aclarir que els partits podrien arribar a una decisió diferent si s’atorguessin altres rendiments a cada jugada. Per exemple, si no es tingués en compte el mal que la resistència-repressió faria a moltes persones, es consideraria una jugada (4,0) a favor de l’independentisme.

Això seria la lògica. Però és habitual que els equilibris no siguin la jugada que els participants fan sempre, especialment quan les partides no es repeteixen, com és aquest cas.

Externament, per exemple, no sembla que la millor jugada per a Andorra sigui manifestar-se en favor d’un bàndol posant-se, per tant, l’altre en contra. Però això és la conclusió si només tenim en compte les relacions econòmiques amb Catalunya. No tinc el detall de les pressions d’Espanya i de la UE, o d’altres motivacions que l’hauran portat a fer el comunicat a favor del govern espanyol.