Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

D'intel·ligència va la cosa?

Penso que aquests que gaudeixen d’una intel·ligència –a la vida– suprema no són gaire de fiar. Perquè, normalment, no dubten. I no són gaire forts ‘anímicament’
Actualitzada 29/10/2017 a les 07:01
    Antoni Morell
En certs grupets, dins del nostre país, s’escolta alguna veu que per definir cert personatge subratlla “que és més intel·ligent que ningú”. Jo penso que aquests que gaudeixen d’una intel·ligència –a la vida– suprema no són gaire de fiar. Perquè, normalment, no dubten. I no són gaire forts anímicament.
També se subratlla, a voltes, que tal tipus “és llest, un de molt llest”. Normalment aquesta tipologia gaudeix de certa fortalesa, superior a l’anterior, però tampoc te’n pots fiar gaire. Una altra cosa és l’intel·ligent llest. És més fiable, sembla. Aquest o bé un beneit que sàpiga obeir. Així pensa alguna gent.
Tot plegat, i fugint de qualsevol encasellament apodíctic, voldria insinuar que el comportament nostre no es deriva només de la intel·ligència i/o de la llestesa. Existeixen molts altres factors que el configuren, com l’educació, l’entorn, les circumstàncies, la cultura, la pròpia voluntat, la decència, la bondat i la maldat, entre altres circumstàncies, que contribueixen a atorgar més o menys confiança als nostres companys de viatge. També la mateixa família, els amics i amigues, els polítics, els mestres i educadors, els que ens administren...
Què fa que puguem dir que d’aquest o d’aquesta te’ns pots fiar, i d’aquells altres, no?
A Andorra, petita i alhora propera i llunyana (avui), és més fàcil poder dir: d’aquest tipus no te’n refiïs; d’aquest altre? Jo penso que sí! Per què?
Sovint hi juga el fet que t’hagi enganyat abans, o no (no parlo d’errors dels quals tots i ningú se n’escapa). Em refereixo a engany moral, delictiu o no. Que els seus mots diuen una cosa i els seus ulls n’expressen una altra. A la doble moral. A la subtil mitja paraula. A la simple insinuació maladicent.
També la fiabilitat té en compte si aquesta persona admet que hi ha altres maneres d’actuar i de pensar, diferents a les seves. És a dir, si abomina o consagra el pensament únic en el quefer de la vida, i accepta que cada persona és un cos i un esperit diferent i irrepetible. No clonable. No és una fotocòpia. “Soc algú...”, cadascun de nosaltres, segons el poema de Passolini.
Per això a la societat oficial, d’entrada, li plau més l’intel·ligent llest, perquè sap barrejar veritat i pragmatisme, o el beneit que sap –no sap fer res més– obeir sense cap mena d’interpel·lació, de dubte, d’esglai o de temor.
Avui dia es parla de transversalitat, implementació, mots que si consultes al diccionari, per exemple transversal vol dir: “travessat, tort, oblic, travessar, esbiaixat...”, no pas sistema de vasos comunicants que es nodreixen mútuament de totes les maneres possibles.
Jo prefereixo mots com comunicació, intercanvi, connexió, que assenyalen més –al meu entendre– el factor estrictament humà, síntesi d’intel·ligència i de sentiments. Fonamentals els sentiments i bàsic el pensar i reflectir personalment. No només d’intel·ligència va la cosa. Ni de beneiteria, ben entès. Pels que intentem ser persones és important el dubte, l’honestedat, la coherència, els actes, els sentiments, les contradiccions, els errors, els triomfs, les decisions, les omissions, el silenci, el diàleg, tocar de peus a terra, i alhora no perdre la imaginació, el rigor, el treball, el dolor, el plaer... Un garbuix de trets que fa que siguem fiables i també contradictoris.
Per què no intentem tots, a Andorra, ser una mica més fiables els uns amb els altres? Lluny de qualsevol moralisme és, penso, un repte a recuperar.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477