Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Foc i lloc

Llàgrimes

Actualitzada 26/10/2017 a les 06:37
No me’n recordo, però diria que vaig plorar tan bon punt vaig néixer, més o menys com tothom. I, és clar, amb més de mig segle arrossegant-me per aquesta vall de llàgrimes, m’he fet uns bons tips de plorar i m’he empassat un bon fart de llàgrimes. Sense tenir en compte les que han caigut galtes avall en els infinits atacs de riure i el llagrimeig incontrolat per una pena, per una alegria, per un polsim d’arena o per una recança infinita, la poca memòria que em queda em porta plors tendres, com quan els meus germans feien petons a les xicotes i jo em quedava a l’escapça; rabins incommensurables, com aquella vegada que volia més cavallitos i el pare va decidir que ja era hora de plegar; tips de plorar com una Magdalena, per exemple la nit abans que se’m morís la Maria o l’endemà de la mort incomprensible del meu nebot Ramon; plors de l’ànima, com el del dia que vaig sentir recitar per primer cop La vaca cega o La mort de l’escolà o el de quan vaig llegir l’últim capítol dels Greuges infinits de la M. Mercè Roca; llàgrimes de sang per no haver fet allò que calia fer, i, és clar, llàgrimes de cocodril.
Amb tot, soc prou dona i prou gran per a empassar-me les llàgrimes a petits glops i netejar-me tota sola els mocs. No, no és d’això del que es tracta. Les llàgrimes que em foten, els plors que no puc eixugar són els que he vist i viscut aquest darrer mes: les llàgrimes d’orgull de la gent votant, els plors de por de les criatures davant les garrotades, les llàgrimes d’incredulitat de les persones que no havien comès cap delicte, els ulls humits plens de ràbia i de dignitat d’homes fets i drets en veure de què som capaços i de què són capaços, i els plors que, com “aspres vins de burla”, ens hem begut a glops “el meu poble i jo”.
No sé ben bé què m’ha passat, però ara entenc la lletra de Per tu ploro, la sardana que sempre m’havia fet gràcia perquè no sabia si volia que ella plorés una mica, gaire o gens. Cadascun dels qui aquests dies hem plorat o llagrimejat li hem demanat al del costat que plorés amb nosaltres, però, en veure’l plorar, se’ns ha marcit el pas de l’aire i li hem demanat que no plori més. En definitiva, cadascun de nosaltres ja sap plorar prou per tots.
  • #1 Castellano Comunero
    (26/10/17 20:20)

    Molt lacrimogen, tot: com el gas. I avuí, més.

    Respondre
1
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477