'Laissez faire'

És com si tothom s’hagués tornat futbolero. D’aquells que no sopen si perd el seu equip. Dels que veuen mans en els altres o un penal injust, segons el color de la samarreta. D’un temps ençà, les posicions davant el conflicte català alteren amistats, converses de cafè i maneres d’entendre l’actualitat. Tothom té raó. O si més no, tothom en té un bocinet de la seva. Alguns empesos per l’odi, el ressentiment, la venjança o qualsevol dels bons sentiments que es guarden en les butxaques de la rancúnia històrica. D’altres, miren de fer el contrapunt, però això de ser assenyat, en aquests moments no és gaire viable. Un i altre bàndol –amb diferents graus de matusseria– han fet seva la màxima de, no culpis la mala fe de la simple incompetència. Uns i altres. I la gent pel mig. Amb els seus somnis, els seus neguits i les seves pors. M’agrada creure que la gent és imparable, perquè arribats a aquest punt en què ambaixadors, ministres, presidents i altres peces al teler han demostrat només ser bons per a l’enrocament, m’adono que el sistema democràtic és el força mediocre sistema de funcionament que ens empara. Hem cedit, com a ciutadans, massa temps al laissez faire de la classe política. Hem deixat caure els braços i hem renunciat a la nostra responsabilitat per fiscalitzar els corruptes, exigir resultats als nostres elegits i passar comptes amb els dirigents. Avui Catalunya està en un atzucac, però la resta d’Europa calla. Perquè tots els governs tenen gent a fer callar, territoris a defensar, interessos particulars, o com nosaltres, el cul llogat. I qui té el cul llogat, no seu quan vol.