Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

Cinquanta anys

Actualitzada 23/10/2017 a les 06:49
    Vicenç Mateu
El 23 d’octubre del 1967, avui fa cinquanta anys, un servidor en tenia cinc, a prop de fer-ne sis. Aquell dia les monges de la Sagrada Família del col·legi d’Escaldes i totes les escoles, van alterar la coneguda rutina escolar. Seria un dia especial. Un dia de festa, perquè el Copríncep De Gaulle havia decidit visitar els seus nacionals andorrans. Em dura encara el record de la visita, barrejat avui amb ja velles fotografies en blanc i negre d’una multitud als carrers per acollir el Copríncep, de colles de nens agitant banderetes de paper, d’arcs de triomf fets de boix o d’un president de la República Francesa, de port majestuós i vestit creuat, heroi de la Segona Guerra Mundial, al damunt de la seva Citroën DS descapotada.
Aquella visita tancava una manera de fer i n’iniciava una altra. Mentre que per raons òbvies, les visites del Copríncep Episcopal s’esdevenien amb regularitat, mai cap president de la República Francesa havia visitat Andor­ra. Fins llavors, veguers a banda, els assumptes andorrans eren tractats de manera preeminent pel prefecte dels Pirineus Orientals, resident a Perpinyà, delegat permanent del Copríncep. Sensible als nous temps, Charles de Gaulle va ser el primer Copríncep a rebre personalment la quèstia i volgué visitar i conèixer de primera mà el Principat. El general es desplaçà en tren fins a Ax-les-Thermes i passà el port d’Envalira en el cotxe oficial, de color negre. Eren altres temps. D’aleshores ençà, amb l’excepció del malaurat Georges Pompidou, mort prematurament, tots els presidents de la República, coprínceps a títol personal i exclusiu, han volgut visitar Andor­ra almenys un cop al llarg del seu mandat, en compliment del que ha anat esdevenint, amb el pas del temps, una norma no escrita però plenament vigent.
La sala dels passos perduts del nou Consell General acull algunes instantànies d’aquestes visites: hi trobem un jove Valéry Giscard d’Estaing al costat d’un també jove Copríncep Martí Alanis, saludant tots dos des d’una tarima rudimentària; hi veiem François Mitterrand marxant amb el mateix pas constitucional que un Martí ja més seriós i envellit, tots dos a la porta de la Casa de la Vall; Jacques Chirac, adreçant la seva càlida al·locució a les autoritats andorranes enmig de la mirada expectant del síndic Areny i el subsíndic Álvarez Marfany, vestits amb els abillaments tradicionals; Nicolas Sarkozy fent-se la foto de rigor amb els consellers a les escales; un François Hollande proper i respectuós, juntament amb el Copríncep Vives, el dia de la inauguració del nou edifici del Consell General. Estem segurs que els pròxims mesos, coincidint amb el vint-i cinquè aniversari de la Constitució, podrem acollir entre nosaltres l’actual president i Copríncep Emmanuel Macron.
Avui que tot passa molt de pressa i que sembla que la memòria és cosa del passat, potser val la pena fer abstracció de tanta immediatesa i aturar-nos a valorar algunes d’aquelles fites que marquen la nostra identitat i la nostra història. A prendre la mida a alguns moments especialment importants, com ho va ser aquella primera visita d’un Copríncep president de la República Francesa. Perquè ben probablement el petit miracle que és Andorra no hauria perdurat al llarg dels segles sense la institució dels coprínceps. Perquè la supervivència i la independència andorranes són fortament deutores de l’existència de dos centres de gravetat política en comptes d’un de sol, que per la força de les coses ens hauria acabat absorbint. És una lliçó de la història. Per a mi igualment vàlida a dia d’avui.
En política, els gestos són importants. Sovint les formes són gairebé el fons. En aquest sentit, la visita del Copríncep de Gaulle fou una fita altament simbòlica. La renovació de l’equilibri secular entre els coprínceps demanava possiblement la seva actualització a través d’una major proximitat del Copríncep president de la República Francesa, d’una presència personal a Andorra, presència anhelada, necessària i adaptada als nous temps.
Cinquanta anys després, amb escassament una setmana de diferència, el Copríncep Macron, el primer a procurar un retrat oficial singular com a Copríncep, amb bandera andorrana i medalla d’autoritat inclosa, acollia al palau de l’Elisi el Copríncep Vives de manera inèdita. És un altre gest a valorar, una nova porta que obre potser un nou camí de relació entre els coprínceps. Un altre cop, i per partida doble, el simbolisme en la política. Caldrà seguir-ho amb atenció i esperança.
Tots els coprínceps, un cop acabat el seu mandat, tenen dret a mantenir un passaport an- dorrà a títol honorífic. És un dels escassos honors que aquest país dels Pirineus, vertadera república amb coprínceps, esquerp en els seus agraïments, ha estat capaç d’oferir. Dels coprínceps del passat n’hi haurà que mereixerien uns més grans honors, un major o menor reconeixement. Un millor o pitjor record en el cor i la memòria de cadascun dels andorrans.
Avui, però, 23 d’octubre del 2017, voldria que aquestes paraules serveixin d’homenatge a la memòria d’un dels més grans homes d’Estat d’Europa, d’un dels coprínceps segurament més recordats i estimats pel poble andorrà, la visita del qual resta inscrita en el viscut dels que ja tenim certa edat com un moment molt especial i que marcà un abans i un després en la relació del poble i les autoritats andorranes amb el Copríncep president de la República Francesa. Moltes gràcies General, pel vostre gest, per la vostra proximitat i pel nou camí d’acompanyament que avui fa cinquanta anys vau inaugurar!

*Vicenç Mateu, Síndic general
Etiquetes
  • #3 and
    (23/10/17 13:38)

    Avui hem sento orgullós del sindic, graciès per expressar el sentiment de molts Andorrans envers els nostres co-princeps. No voldria que els vents del sud fessin trontollar els nostres valors, la nostra historia. Som andorrans, neutrals... som el llegat dels nostres padrins, no ho oblidem mai!!! Andorra es un país d'acollida, el que demanaria es que tota persona titular d'un passaport Andorrà té que fer el sacrifici de fer-ho seu, i procurar deixar a les generacions futures un orgull de ser Andorrà, respectuos amb els co-princeps i sense dobles nacionalitats.

    Respondre
  • #2 Peret
    (23/10/17 13:30)

    Jo també ho recordo molt bé tenia 16 anyss, i tant a mi com els altres companys de colla ens imressioná molt de veure un moviment especial de gent uniformada i sobretot d'uns grans helicopters que volotejaven cada dia el nostre principat.També recordo i me'n ric a vegades del recital de mùsica que li van oferit a Ordino "Florit i sus alumnos" la marxa " En passant pour La Lorraine. en Fi un bon record.

    Respondre
  • #1 Albert Font
    (23/10/17 09:29)

    Felicitacions i gràcies, Sr. Síndic, per la redacció d'aquest recordatori.
    Efectivament, aquella important efemèride va ser una fita, tant en les relacions del nostre país amb els Co-Prínceps com en la seva visibilitat internacional.
    Recordant alguns comentaris que varen emmarcar aquell acte, només afegiré que el President de Gaulle també va voler visitar-nos en honor a l'actitud institucional d'Andorra, durant l'Europa de les dictadures.
    Entremig d'un Franco i d'un Pétain, en un continent coaccionat per l'hegemonia nazi, Andorra va voler i va saber guardar el sentit dels valors qui li són propis.
    Recordem-ho i meditem-ho.

    Respondre
3
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477