Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Foc i lloc

El drapaire

Sense passaport per poder venir a esquiar a Andorra
Actualitzada 19/10/2017 a les 07:41
El drapaire del meu poble era un home com tants: caliquenyo a frec de llavis, barba i bigoti de dos dies i mig, samarreta suada, somriure embavallat i bonhomia bar­rejada amb algun renec dels grossos. A banda de comprar “draps i roba bruta, paraigües i mobles vells”, tenia aquella espurna de saviesa que només tenen els qui se saben talossos. Una bona quantitat de llibres de la meva biblioteca la dec a ell, que no els volia vendre a pes i me’ls regalava. Tot i que la meva mirada i el meu somriure barrejats amb un bon convit de mam li feien avinent com n’estava de contenta, em sembla que no li ho vaig agrair mai prou. [...]
Paf! Cop de notícia als mor­ros! Estava intentant escriure un bitllet deixat anar, fresc i amable que posés una mica de sucre, de bonhomia i de somriure a la realitat crua que el major Trapero hagués sortit de Madrid sense passaport per poder venir a esquiar a Andorra. I paf! Els Jordis a la presó! Aquesta gent s’ha tornat boja del tot: l’Espanya una, grande y libre torna a tenir presos polítics. Han tancat a la garjola Jordi Sànchez, president de l’Assemblea Nacional Catalana, i Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, per les seves idees i per defensar-les pacíficament. I ja hi som: se m’esborra el somriure, se’m glaça la sang, se’m multiplica la indignació, la ràbia em supera i se m’acreixen la dignitat i la fermesa.
I ja no penso en aquell Ser­rat dels anys seixanta que creia en déus i que tenia un drapaire molt semblant al meu. No sé si el pare (“Pare, que estan matant la terra”) o la tieta (“La que diu: ‘tot va bé’. La que diu: ‘tant se val’”) no li fotrien un bon clatellot (al drapaire no, a en Serrat!). Ara penso en el meu Llach, que ha hagut de tornar a cantar L’estaca (ai, Siset, no t’ho creuries!) al costat del poble i que un dia com avui ens ha tornat a regalar la lletra d’El jorn dels miserables perquè puguem cantar-la: “Quanta ràbia que tinc/ potser cal ser gos des d’ara;/ quanta ràbia que tinc/ i no vull pas oblidar-la.”
I no sé què passarà fins que llegiu el diari. De l’España una, se’n pot esperar qualsevol cosa. Per això cada cop hi ha més gent decidida a dir-li, amb paraules del major Trapero: “Bueno, pues molt bé, pues adiós.”
  • #1 miquel àngel
    (19/10/17 09:37)

    Magnífic article.

    Respondre
1
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477