Ocupat amb construccions fins al darrer racó del fons de vall, colonitzats vessants i cims de les muntanyes, ara és l’hora de la llera dels rius. Ens hem cregut que som els reis del mambo de la creació, sí, i portem aquesta altíssima responsabilitat fins a les seves darreres conseqüències.
Mireu: farem ràfting a Valira, prèvia acció de les excavadores que condicionen el recorregut, mentre es mantenen negociacions sobre el cabal i els estoladors que regulen l’aigua, aquelles aigües que el vell Anton Fiter & Rossell deia que eren “admirables per lo fresques, cristal·lines i de bona qualitat”. El riu, tan encaixonat i constret per cases i formigons, potser recuperarà una ombra de bon aspecte, ni que sigui cosmètic, però molt em temo que sigui una simple tramoia per amagar solars i magatzems de ferros. Ens ho hem carregat tot.
La traducció exacta de raft és rai. Pel Valira no hi baixaven rais, era un riu massa estret i accidentat. Però prou que s’hi barranquejava, que era l’operació prèvia a la construcció dels rais. Els troncs de pins i avets que es tallaven als boscos eren arrossegats fins al riu, i baixaven per l’aigua fins al Segre, on hi havia ja un enraiador.
És molt probable que l’esperit dels nostres avantpassats fos igual de predador que el nostre, i simplement hagi estat per una qüestió de tecnologia que no fessin les destrosses d’avui. Com deien Roosevelt i també l’oncle d’Spiderman, “un gran poder implica una gran responsabilitat”. Potser ja sigui l’hora de començar a ser una mica responsables.