Ningú va dir que seria fàcil. La independència mai ha esta fàcil per a ningú a cap nivell! I la de Catalunya, sigui quan sigui que esdevingui, tampoc serà una excepció. La història també explica aquest cas particular ben clarament. I la pretesa via eslovena que alguns diuen i/o creuen que el president de la Generalitat va obrir el dia 10 passat, proclamant la república catalana i deixant-la en suspens, no és tal cosa. Ambdós casos s’assemblen com un ou a una castanya. Ni el moment, ni l’entorn geopolític, ni les circumstàncies, ni els suports (potents allí, pràcticament inexistents aquí) tenen res a veure! Per contra, aquesta opció per “obrir diàleg amb mediació” el que sí que ha deixat al descobert, per a desencís i decepció de molta, moltíssima gent, és que malgrat que la comunitat internacional va assistir astorada a la interpretació made in Spain de la democràcia, la seva reacció ha estat diplomàtica quan no ha mirat directament cap a una altra banda. Les esperances dipositades en les democràtiques institucions europees, en els països que la conformen i en els que no, esperant el seu suport, s’han estrellat contra el món real. La realpolitik s’ha imposat amb tota la seva cruesa. La política dels fets reals, el racionalisme pràctic, ha passat per sobre dels principis ètics i dels ideals, com tantes altres vegades –per no dir sempre– a la història. Però no tan sols en l’àmbit extern. La pregunta és si també ho ha fet dins les files del govern de la Generalitat. Tota la gent que s’ha implicat fins a les últimes conseqüències amb el procés no s’ho mereix. Temps al temps!