Insults

No recordo qui em va explicar, fa anys, que en el viatge que portava Johan Neeskens a Barcelona després d’haver fitxat pel Barça algun passatger sagnava i una hostessa del vol es tornava boja cridant “cotó fluix! cotó fluix!”. A en Neeskens li va agradar tant i va trobar tan contundent el so d’aquesta exclamació que, quan volia insultar un àrbitre, se’l mirava seriosament i li engaltava un bon “cotó fluix!” tot seriós. No sé si és veritat, però deixa en ridícul els membres del SECA (Sindicat d’Energúmens Comentaristes Anònims) d’aquest diari i d’altres, que sempre repeteixen els mateixos insults barroers i castellanitzats. A veure si els puc ajudar a renovar i catalanitzar el vocabulari i aconsegueixo que mirin d’ofendre’ns d’una manera, si més no, un xic més variada.

El millor seria que llegissin el Diccionari de renecs i paraulotes de Pere Verdaguer, complementat amb els dos volums del Bocavulvari eròtic de Pep Vila i amb la Poesia eròtica i pornogràfica catalana del segle XVII d’Albert Rossich, però com que no estic gaire segura que els llibres siguin el seu fort, els brindo (salut!) un reguitzell d’insults perquè puguin triar i remenar.

Començo amb alguns de senzills perquè els puguin recordar a partir de paraules simples: pallús, tòtil, borinot, porc, bleda, gamarús, bord, capgròs, barrut, galtes, gandul, caganer, bandarra, capsigrany, sòmines... Tot seguit, els proposo escatologies i misèries vàries: capesflorat, cap de xai, torracollons, cagacalces, cagadubtes, pocapena, pocatraça, pocavergonya, mitjamerda... Hi afegeixo més compostos: malcuat, milhomes, setciències, mico filós, pelacanyes, torrapipes, figaflor, pocavergonya, mitjacerilla, aixafaterrossos, curt de gambals, baliga-balaga..., i algunes perles d’una precisió nítida: estaquirot, toix, fleuma, sòmines... I tanco amb les joies de la corona de l’insult elegant: betzol, xitxarel·lo, putxinel·li i tros de quòniam. Però no digueu “cul d’olla”, que us hi jugueu un “merda que t’engargolla!” o “pels teus morros una cagarada molla!”.

I plego. No fos cas que algú m’etzibés aquells versos de Sagarra que diuen: “Ets fresca com una rosa,/ més puta que les gallines/ i pesada com la prosa/ de don Pere Coromines.”