Creat:

Actualitzat:

Quan hi ha legislacions que generen un consens ampli però que en la seva aplicació es detecta que poden xocar amb la llei de lleis, no hauria de fer por modificar la Carta Magna per encabir-hi les reformes necessàries i poder tirar endavant allò que el consens ha considerat de sentit comú. Utilitzar el relat constitucionalista des de l’immobilisme fa que les societats no avancin i que determinades reformes que es consideren beneficioses per al país es vegin avortades per un text aprovat fa... 25 anys! Massa sovint els nostres governants s’encallen en debats estèrils, en informes i contrainformes, sobre la constitucionalitat d’una reforma, quan el que caldria seria accelerar-la per evitar mals majors en el futur. Constantment ens posem traves nosaltres mateixos, ens emmanillem amb determinats discursos i bloquegem així qualsevol possibilitat d’avançar. Ningú nega la necessitat de la reforma comunal, tot i que recordem que fins ben entrada la crisi no es va abordar. Ha plogut molt des que sentíem allò d’acabar amb les 7 Andorres i és evident que la necessitat de consens ha portat a un text que queda curt respecte a les demandes que com a país tenim. Entenc que no ha de ser fàcil lidiar amb els interessos de set comuns a la vegada, cadascun amb les seves particularitats i especificitats, amb el seu caràcter i les seves demandes. Amb catorze cònsols que es deuen als parroquians als quals han de donar compte de les seves decisions. Però el més preocupant no és si les transferències són més o menys quantioses, sinó que continuem legislant i fent reformes a pedaços sense tenir clar quin model de país volem. I així ens va.

tracking