I ja em veus a mi, com un Vladimir qualsevol, esperant a la parada del bus. I el bus no arriba. Com no arriba un acord que permeti una gestió més eficient de les línies de bus dins el país. No dic transport públic, perquè no ho és pas. Estem parlant d’empreses privades que coexisteixen de manera més o menys harmònica –i en cap cas coordinada– que depenen de les subvencions del Govern perquè el servei és deficitari per a ells i deficient per a nosaltres. Així estem, esperant que arribi demà, perquè avui ja ens han dit que no vindrà pas. I abans no ens quedem muts o cecs, recordo, aprofitant el temps d’espera, per què servia la política. I em projecto a un petit estat imaginari que aposti decididament –perquè és més sostenible, més econòmic i més civilitzat– per facilitar que la gent es desplaci en petits busos no contaminants, deixant pas a les bicis, i estimulant que caminem una mica més. Però, és clar, els desitjos requereixen d’apostes decidides, i perquè la gent agafi el bus li ha de ser més econòmic i més còmode que agafar el cotxe. I això passa per donar bona informació a les parades, abaratir el preu dels abonaments, fer una targeta única per a totes les companyies, millorar la freqüència de pas i actualitzar les rutes, obrir aparcaments amb bons preus per a qui deixi el cotxe fora del centre i alguna campanya de sensibilització, que sempre van bé. El problema és que no es vol anar més enllà. Anar mantenint les coses com s’han fet fins ara i anar trampejant, mentre continuem esperant que arribi el bus, amb la sensació que en el fons tampoc no li importa a ningú.