Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

Tossudament alçats

Vaig baixar divendres passat al vespre amb la idea de posar el meu granet de sorra, fos quin fos, perquè es pogués celebrar el referèndum d’autodeterminació
Actualitzada 02/10/2017 a les 12:33
    Gabriel Pérez
Molt bones. Segurament, el meu nom els sonarà. Vaig treballar com a periodista en aquest mitjà durant vuit anys. Fa dos, però, que vaig canviar aquesta redacció per un altre lloc de feina. Ara torno a escriure aquí. I ho faig amb tot el dolor del meu cor. Amb ràbia. Amb indignació. També, per moments, amb llàgrimes als ulls. Ahir em va tocar ser part de la notícia. Espero, també, que de la història. Soc un dels gairebé 800 –em temo que la xifra acabarà creixent–. Els 800... o més... ferits per l’actuació feixista i dictatorial que el govern espanyol va llançar ahir contra centenars de milers de persones no pas perquè fóssim gihadistes, narcotraficants o volguéssim atracar un banc. Simplement, volíem votar.
Bé, de fet, jo ja ho havia fet. El meu vot estava des de fa dies a la delegació francesa de la Generalitat. Igualment, però, vaig baixar divendres al vespre amb la idea de posar el meu gra de sorra, fos quin fos, per poder celebrar el referèndum d’autodeterminació. No entraré a valorar si era l’adequat o no. Era, simplement, el que hem pogut fer davant l’obcecació de dir no del govern de Mariano Rajoy. Em vaig fixar com a objectiu ajudar a garantir que el col·legi electoral on havien d’anar els meus pares estigués obert... perquè ells poguessin votar no.
El CEIP els Horts no ha sortit a les notícies. Però el que es va viure ahir va ser molt similar a les imatges que molts ja han pogut veure. Dissabte al migdia, improvisadament, un grup de persones ens vam autoorganitzar per colar-nos-hi. No era fàcil. El col·legi és a la Verneda, una barri de Barcelona forjat per gent treballadora, molts provinents de la immigració, ja sigui de fa molts anys, com és el cas dels meus pares, o més actual. I tot i així, vam aconseguir entrar. Ens vam quedar al porxo d’aquell pati on, fa tants i tants anys, jo havia jugat a futbol amb els amics. Vam passar la nit i diumenge ens preparàvem, ja amb el suport dels apoderats que havien de controlar la votació, per garantir l’obertura.
Tot anava bé. Érem prou gent per evitar el desallotjament per part dels mossos. Quan es van presentar, van optar per no precintar l’escola, on també havien de votar la gent del Bernat Metge, el meu institut, que no va poder obrir. Les urnes i paperetes van arribar –les pizzes, deia la gent entre somriures, el somriure de gent de pau que només volia expressar-se en llibertat–.
A les nou del matí, i mentre els responsables de la votació intentaven solucionar els problemes informàtics i de connexió que impedien l’accés al cens, van començar a arribar les primeres notícies preocupants. Sant Julià de Vilatorta, a Girona. Ramon Llull, a Barcelona. Les consignes que se’ns havien donat tota l’estona en cas d’arribada de forces de seguretat (ara aquest terme em sembla absolutament fora de lloc) eren clares: resistència, sí, però pacífica. Cap mena de violència.
Faltaven pocs minuts per a les deu del matí –no em demaneu exactitud si us plau–. Amb un bon amic, l’Albert, que havia baixat de Sant Andreu a donar un cop de mà perquè el seu col·legi estava amb prou gent, havíem sortit una estona al carrer. Un altre col·lega ens havia anat a buscar uns croissants per esmorzar. Poc després de la darrera mossegada, es va desfermar tot.
Una filera de furgonetes de la policia nacional van aturar-se a l’altre cantó de la Rambla Prim. Sense temps per reaccionar, desenes d’energúmens –em nego a qualificar-los d’agents per respecte a molts altres policies– van saltar i van rodejar la porta del col·legi. Molts d’ells equipats amb material antidisturbis. D’altres preparats amb martells. Molta gent, entre la qual jo i el meu amic, ens vam concentrar a la porta exterior del col·legi.
Després d’uns instants de tensió, tot va començar. Empentes per intentar guanyar espai respostes, simplement, amb resistència pacífica. I de cop i volta, els antidisturbis (o més aviat, els creadors de disturbis), van treure les porres i van començar a colpejar la gent que seia al terra. En cap moment van intentar fer el que, per dir-ho col·loquialment, es coneix com a agafar cebes. És a dir, retirar la gent agafant-la de braços i cames. Van passar, directament, a fer mal. En el meu cas, vaig rebre tres cops de puny –afortunadament, sense cap gravetat més enllà de la contusió–. També va rebre, de fet encara més, el meu amic.
Un cop a dins, pel que ens ha explicat gent que es trobava a l’interior, la violència va continuar. La van patir tant les persones com les instal·lacions. Malgrat que les urnes estaven clarament ubicades, els energúmens van causar importants destrosses al col·legi –un centre on, teòricament, avui hi havia classe (no sé si avui ha pogut obrir)–.
Un cop finalitzada l’operació, l’Albert i jo vam anar al centre mèdic perquè ens atenguessin. Afortunadament, no tant per la gravetat sinó més aviat per tenir l’informe de lesions preceptiu per presentar la pertinent denúncia. Encara vam tenir sort; a l’ambulatori hi havia un home gran amb el cap obert i a poc a poc va anar arribar més gent. El telèfon, via WhatsApp i via veu, però, em va fer plorar. Primer, els companys del grup creat per obrir els Horts ens anunciaven que havien aconseguit amagar una urna i que tornaven a obrir pel vot. Després, una trucada dels meus pares. Havien aconseguit, via cens telemàtic, votar en un altre col·legi. “Hem canviat el vot”, em va dir la meva mare. No li vaig poder respondre. Vaig ser incapaç de pronunciar cap paraula durant una bona estona.
Encara ara, quan intento tancar aquest article, que potser, ho sento, m’està quedant massa llarg, se m’entelen els ulls. La violència emprada tant als Horts com a molts altres llocs va ser absolutament fora de lloc. Quin mal fèiem? Votar. Expressar-nos lliurement. Dir què volem per al nostre futur. Ahir eren molts els que deien que les imatges suposen una derrota per al govern de Rajoy. Potser sí, però cal que això sigui veritat. Que des de tot arreu arribin les condemnes necessàries. Inclús, i em permeto aquesta petició, des d’Andorra.
I, malgrat tot, malgrat els nervis i les llàgrimes, malgrat el dolor que ara sento a la part dreta de la meva cara, la reflexió és ben clara. No em penedeixo de res. Hi tornaria a estar al davant. Defensant un moviment cívic, pacífic, democràtic. Enfront dels violents i dels autoritaris. Tossudament alçat.
Etiquetes
  • #14 Elisabet González Ribelles
    (13/10/17 09:16)

    Moltes gràcies per les teves paraules. Nosaltres també hi érem als Horts quan vam entrar. Estàvem dins.
    Jo no oblido ni perdono.
    També vaig estudiar als Horts i al Bernat Metge.
    Una forta abraçada i seguim en contacte en el xat del CDR

    Respondre
  • #13 Martin
    (09/10/17 16:17)

    moltes gràcies per fer-nos costat. Jo també ploro quan hi penso. va ser molt dur.
    una abraçada Gabriel

    Respondre
  • #12 Jose Lopera
    (06/10/17 17:08)

    Gabriel sóc el Jose Lopera, hem estudiat al mateix institut, el meu germà bessó m'ha passat el teu valent article, hem sap molt de greu el que has hagut de passar. Una abraçada gran i tota la meva solidaritat.

    Respondre
  • #11 Jordi
    (05/10/17 10:19)

    Ostres, per fi un article d'aquest mitjà que no està ple de trolls espanyolistes. Imagino que el titular no els ha empès cap aquí. Segurament encara estan buscant al diccionari el significat de la paraula "tossudament".
    I, veient les visites que has tingut no serà que no s'hagi llegit.
    Gracies, de nou, Gabriel i també a tots els que vàreu baixar d'Andorra per ajudar-nos i fer que poguéssim votar tot i l'oposició malaltissa de l'estat espanyol.

    Respondre
  • #10 Gemma
    (03/10/17 23:58)

    Gracies per l,article. Nosaltres estavem defensant l,escola del costat. Ens va arribar la noticia-via wassap- del que havia passat als horts i rapidament imatges, estavem trasvalsats i espantats. Ningu s,imagina la por que vam passar defensant les nostres escoles, els nostres vots, el nostre dret. Ningu s,imagima tampoc l,orgull que se sent quan veus que ets un sol poble, la dignitat, l,emocio d,estar junts tossudament alçats!

    Respondre
  • #9 Àngels Díaz
    (03/10/17 06:29)

    Gràcies per anar-hi. Jo també vaig poder votar abans d'anar a treballar i som molts els que plorem de ràbia veient les imatges de la brutalitat gratuïta que van repartir sota la consigna de preservar l'ordre i la democràcia. Si encara hi ha algú que veient tot això té dubtes, que es plantegi revisar els conceptes i anar a l'oftalmòleg.

    Respondre
  • #8 José Antonio
    (02/10/17 20:53)

    La ilusión es un pecado en la religión de los ignorantes. Molt ben fet, Gabriel. I també Albert i tots els que ahir se la jugaven per culpa de les tropes imperials. Hem votat i aviat guanyarem. Records dede la Silvia

    Respondre
  • #7 Ingrid
    (02/10/17 20:15)

    Com tu, Jo tambe Baix baixar a donar un cop de ma al Guinardo i comparteixo completament la teva opinió. En un barri amb pendents importants les senyores grans hispanoparlants buscant col.legi que no estigues clausurat i tingues Cens universal per poder votar. Gent increíble. Son un gran país

    Respondre
  • #6 Montse Dot
    (02/10/17 19:02)

    Hola Gabriel, m'ha emocionat el teu escrit ple de raó, Es vergonyos tot el que varem viure el dia de ahir. Al mateix temps gran orgull de ser catalana i pertanya a aquesta societat que no va tenir por. Una abraçada.

    Respondre
  • #5 Eva
    (02/10/17 16:55)

    Des e Sant Martí, moltes, moltes gràcies per ser-hi

    Respondre
Veure’n més
14
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477