Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

Unionistes i independentistes

Veig interessant que des d’Andorra parlem dels arguments més simples que esgrimeixen els dos governs de baix amb qui tenim més relació, Espanya i Catalunya
Actualitzada 29/09/2017 a les 07:03
    Lluís Vicent
El procés de Catalunya és un esdeveniment dels més interessants que hem viscut en aquesta vida, suposo que comparable al procés constituent a Andorra o la transició espanyola.

Es barregen pensaments, estratègies, teoria de jocs i accions que decanten la balança cap a un costat o l’altre.

Però em vull centrar en els arguments simples, el volem votar i és il·legal. A la universitat exigim que els discursos i els raonaments siguin consistents i fins on es pugui, irrebatibles.

En el procés m’he anat fixant en els arguments de totes les bandes i en faig un extracte. Val a dir que aquest exercici no acontentarà gairebé ningú, malgrat que no estigui escrit des de la injuriada equidistància.

Veig interessant que des d’Andor­ra, país expectant d’un procés que l’afectarà molt directament, parlem dels arguments més simples que esgrimeixen els dos governs de baix amb qui tenim més relació, Espa­nya i Catalunya. És per això que diferencio l’article en dues visions: per al delit dels unionistes i per al delit dels independentistes.

Per al delit dels unionistes
Espanya és en general un país respectat al món. No té enemics declarats diferents als de qualsevol altre país d’occident. No sembla que els països que Catalunya voldria com a amics vulguin el debilitament d’Espanya.

La independència de les colònies espanyoles es va fer majoritàriament en el període d’invasió napoleònica i les colònies van tenir el suport de forces europees manifestament rivals d’Espanya.

Espanya té una Constitució votada democràticament i legalment vigent que fa il·legal qualsevol intent de sobirania d’una regió.

Això dona un punt de partida avantatjós a Espanya: poder de la llei (del dret positiu que dicta l’Estat) i suport internacional (de moment).

Aquest avantatge fa pensar Madrid que no ha de fer grans esforços per guanyar aquest conflicte. Només li cal utilitzar aquest avantatge i construir un discurs amb els defectes, sobretot de forma, dels arguments independentistes, com ara aquests: la majoria del poble català vol votar, si la majoria del poble català vol la independència Catalu­nya ha d’esdevenir independent, i el procés es farà segons la legalitat.

Vegem com el govern de Madrid manega aquests arguments:
No hi ha evidència irrefutable que a Catalunya hi hagi el suficient nombre d’independentistes perquè el món no tingui més remei que escoltar-los. No s’ha pogut demostrar que arribin al 50% i sens dubte que Espanya farà tot el possible perquè no es pugui demostrar.
Catalunya no ha pogut demostrar, encara que les enquestes diuen el contrari i més que segurament reflecteixen la realitat, que la majoria de catalans vol votar. I en aquest cas tampoc Espanya facilitarà que es pugui mesurar aquesta dada, perquè l’única que hi ha és que el Parlament de Catalunya va aprovar una llei del referèndum sense el suport dels partits que representen més del 50% dels votants i això ja li va bé.

També Madrid podrà argumentar que la llei de transitorietat aprovada s’ha fet per majoria simple enlloc dels dos terços que calen per canviar l’Estatut. Podria dir que Catalunya ha fet una gran aportació al Dret: la majoria àmplia sempre es pot evitar, perquè si hi ha majoria simple hi ha més gent a favor de saltar-se la norma que en contra. [En tot cas, encara que això afavoreix Espanya no és un argument indiscutible perquè la llei de transitorietat no seria efectiva fins després del referèndum.]

Madrid veu que Catalunya fa molts intents de vestir legalment un procés d’impossible legalitat, perquè la llei és clara, el dret positiu de l’Estat estableix que la sobirania nacional recau sobre tots els espa­nyols.

Madrid continua pensant, ara sí estratègicament, que amb els tres arguments anteriors Catalunya difícilment podrà defensar honorablement la legitimitat de la votació.

Els unionistes no poden concebre que els catalans demanin la independència via un referèndum i que diguin que ells acceptaran el resultat sigui quin sigui. Espanya considera Catalunya com una propietat de tots els espanyols que no pot considerar-se com un ens divisible.

Probablement veuen aquesta situació com si a l’amo d’una empresa un grup de treballadors d’un departament concret li diu: “Anem a jugar-nos el departament en un partit de futbol, i si perdem, acceptem el resultat, el departament per a tu.” La resposta d’Espanya és la resposta d’aquest amo: “Tinc la paella pel mànec i cap necessitat de posar en risc el que és meu. També penso que tinc suport exterior i el que tu faràs serà il·legal, per tant, ningú amb dos dits de front acceptarà la teva legitimitat.”

Per al delit dels independentistes
Però la defensa del dret positiu pot ser injusta i gairebé és l’únic argument de Madrid.

Molt gràfiques han estat les imatges del secretari judicial entrant encaputxat en un edifici a buscar les targetes censals. Mala cosa quan el garant de la llei s’ha d’amagar d’una massa massa gran de gent absolutament convençuda de la injustícia de la llei de l’Estat que ell ve a fer complir.

L’argument de Madrid és clar i inadaptatiu. Cal aplicar la llei perquè som un Estat de Dret. La llei és conseqüència de la democràcia i si cal canviar-la s’ha de fer dins el marc que dibuixa la llei.

Diria el mateix si el cent per cent dels catalans volguessin la independència? Si fos coherent ho hauria de fer perquè seguiria sent il·legal. Però difícilment tindria suport defensant aquesta idea.

Madrid demana a Catalunya que jugui legalment, que busqui les majories necessàries, que canviï si vol i pot la llei, però dins la llei. Gran trampa inassumible per minories maltractades, i això es pot demostrar teòricament.

De Madrid diran que en cas de votació aquesta hauria de convocar tots els espanyols perquè així es desprèn de la Constitució, que seria equivalent a dir que un divorci només pot ser de mutu acord.

A la meva vida he viscut dos petits processos d’independència, el d’una comunitat de veïns i el de la Universitat Oberta La Salle, ambdós amb èxit però amb alt cost personal.

Demostraré amb el primer i per reducció a l’absurd que no sempre es poden corregir situacions injustes dins la llei. La comunitat de veïns de casa meva consta de dos edificis: el gran amb un 82% dels coeficients i el petit amb un 18%. Als estatuts els anteriors propietaris van decidir fa molts anys que els de l’edifici petit havíem de contribuir al manteniment de la terrassa de l’edifici gran, mentre que els de l’edifici gran no tenien l’obligació de contribuir en la terrassa de l’edifici petit. Això era la llei, i permeten-me asseverar que era una llei injusta, llei que els petits volíem canviar. La llei de propietat horitzontal preveu canvis en la pròpia llei. Estableix que per canviar els estatuts cal una majoria àmplia del 80%. Durant molt anys vaig exposar la situació amb l’èxit que es poden imaginar. No hi havia cap opció democràtica per invertir una situació que convenia a la majoria i perjudicava només un 18%. Arribem per tant a una no solució legal de la injustícia, per tant, no pot ser certa la hipòtesi original que sempre es poden corregir situacions injustes dins la llei.

Casos d’injustícies del dret positiu en tenim a dojo al llarg de la història. El dret positiu ha avalat la discriminació legal per raó de gènere o raça.

És per això que Catalunya té raons de dret natural per no buscar una solució legal amb qui realment no té interessos (no dic ja interès) a arreglar-ho.

L’independentisme sosté com a argument moral que l’altra banda mutila les decisions democràtiques a Catalunya (famós Estatut), i que no va voler ni sentir a parlar d’un possible pacte fiscal com el que gaudeixen a Euskadi i Navarra. Que ara Espanya ofereixi diàleg té nul·la credibilitat i vàlua moral sobre els independentistes. I els actes repressius no ajuden a aproximar posicions.

Més enllà dels arguments, l’independentisme té la millor afició. És l’Atleti de les opcions polítiques. Davant qualsevol moviment del poder, la reacció de la gent, de molta, molta gent, és immediata i vistosa. És la força real d’una intenció política absolutament motivada i mobilitzada, que conté un component emocional que mai pot tenir el compliment de la llei. La independència fa il·lusió, mou gent gran i xiquets (influïts òbviament pels pares) i, fins ara, ha sabut desenvolupar totes les seves mobilitzacions sense incidents importants, amb un ambient festiu i familiar que els enorgulleix transmetre al món.

De fet, l’argument quasi únic de Madrid, la llei, és realment un problema moral? Si la independència no pot ser legal i les vies de modificar la llei són impossibles, no s’haurà de fer forçosament de manera il·legal? Si, al capdavall, il·legals han estat les independències de gairebé tots els estats del món? Farien bé els polítics catalans de dir-ho obertament, potser apel·lant al dret natural.

*Lluís Vicent, Acadèmic corresponent per Andorra de la Reial Acadèmia Europea de Doctors
Etiquetes
  • #1 Josep CARGOL
    (29/09/17 07:31)

    Bon article.
    Imparcial i aclaridor.
    Enhorabona

    Respondre
1
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477