Compartides

Soc una ferma convençuda que en cas de separació –si no hi ha cap causa justificada que ho impedeixi– la custòdia dels fills i les filles ha de ser compartida. Però he vist massa sovint, com en moments difícils les persones no sempre saben prioritzar els seus fills per davant de la seva frustració, ràbia o dolor. I així ens va. I el que és pitjor, així els va als nens. És impossible generalitzar, i cada cas és un món, però val la pena perdre uns minuts per fer una reflexió personal profunda sobre el que encara no hem après a fer prou bé i en el dolor que això provoca en els fills. El que els infligim nosaltres, i en el que els infligeixen les institucions amb bones intencions. Els tics culturals adquirits, com que –per defecte– els fills són per a la mare i les pensions per als pares, ens aboquen sovint a pautes predefinides que no prioritzen l’interès de cada infant, sinó la inèrcia del que se sol fer en aquests casos. Situacions com la de Juana Rivas a Espanya, posen sobre la taula la dificultat que tenen actualment molts jutges per discernir entre els drets dels pares i l’interès dels fills. No vull entrar al cas particular. Però sí fer una reflexió sobre com les maneres de fer i els prejudicis mantenen vius alguns comportaments que en última instància fan mal a tothom, i molt especialment als més vulnerables. En cas de violència els fills en són víctimes. Sempre. Encara que no els hagin agredit directament, encara que l’agressor, de portes enfora, sembli una bellíssima persona –cosa que sol passar–. Falta molta pedagogia. I en cas de dubte, aplicar el principi de prevenció.