Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

Catalunya, Espanya i Andorra

Actualitzada 25/09/2017 a les 06:45
Mig miler de persones són una afluència difícilment assolible en una manifestació, de qualsevol mena, a escala nacional. I aquest és el càlcul de la concentració del 20-S en rebuig de les mesures de l’executiu Rajoy, els seus aparells judicials i de seguretat, contra la Generalitat de Catalunya.
La legitimitat jurídica i constitucional no pot justificar en cap cas la vulneració de drets humans fonamentals. Sobretot sense els mecanismes previs previstos a les mateixes lleis pròpies. Dit d’una altra manera, i per esmentar un sol aspecte, no sembla lícit aplicar mesures excepcionals en aquest sentit sense declaració prèvia d’un estat d’excepció.
Catalunya i Espanya són ens polítics ben presents, i influents, en la realitat andorrana: sentimental, social, econòmica, lingüística, cultural i política. Ja fa dies que en fòrums virtuals hi ha el debat sobre el projecte d’autodeterminació català, a favor i en contra; molts, radicals i d’altres no tant. És, doncs, quelcom que afecta directament, i pot afectar més per via indirecta, la vida quotidiana en aquestes valls.
Si, com sembla, es fa impossible la votació presencial dels ciutadans del Principat veí, el primer d’octubre es podria arribar a una situació curiosa: els únics vots expressats i objecte de recompte serien dels residents a l’estranger, inclosos els tramesos des d’aquí via París.
L’actitud del Govern ha estat pròpia d’altres temps. Diverses vegades, i davant altres moments de les relacions internacionals, hem dit des d’aquest espai que han passat els temps de “fer l’andorrà” quan es tracta de rebre homologacions en termes de legislació interna, de transparència i fiscalitat, entre d’altres, mentre es negocia el tractat amb la Unió Europea, inevitable, necessari i clau de volta en segon reconeixement d’aquest Estat, potser tan important com el rebut de les Nacions Unides.
En aquest cas de les reivindicacions sobiranistes d’una part important de la societat veïna, els compromisos derivats de la pertinença a la comunitat diplomàtica són els que són, ineludibles, per al gabinet Martí. I per això potser la millor sortida és l’adoptada, de silenci i deixar fer, sense repressió d’actes de la comunitat resident d’origen més proper i les seves associacions de caràcter privat.
D’això en podria dir l’antic Manual Digest de Fiter i Rossell el que ja queda expressat: “fer l’andorrà”. Fins avui. Perquè segons es desenvolupin els esdeveniments de Runer avall, pot arribar el dia en què el pronunciament sigui també inevitable. Com segons la mateixa evolució podria arribar el moment que fos imprescindible no només pronunciar-se, sinó fins i tot canviar el sistema jurídic i polític de la Constitució del 93 adoptada per la gran majoria d’andorrans.
Potser visitants procedents del sud recuperaran la sensació d’alleujament d’altres temps foscos en arribar a Sant Julià i veure la inscripció “esteu en terra andorrana.”
Un aspecte diferent de la situació és la coherència dels naturalitzats, en possessió –que no armats– del passaport que signa personalment el cap de Govern. Els qui han (hem) fet el pas de renunciar a la nacionalitat d’origen per abraçar aquesta, nova, haurien de ser conscients de les condicions imposades pel Consell General per al reconeixement oficial i fàctic de la nova realitat personal, per molt que es consideri erroni per bona part de la societat –i fins i tor per algun dirigent liberal amb màxima responsabilitat política– l’impediment de la doble nacionalitat.
La coherència obliga a no fer la trampa, tolerada o com a mínim no perseguida amb intensitat, de recuperar un segon passaport, majoritàriament i amb màximes facilitats, l’espanyol.
Fins i tot sembla que el consolat d’Espanya –fins ara, també– està fent l’andorrà sense prendre represàlies contra els seus ciutadans residents aquí que han fet els tràmits per votar al referèndum “il·legal”. Sense voler donar idees.
La decisió de tenir dos passaports i fer-ne servir un o altre a conveniència, és un acte de llibertat personal, però al marge d’una situació legal acceptada, també lliurement. En definitiva, i aparentment, una incoherència.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477