Un Quixot andorrà

Malgrat que en les nostres latituds Antonio Ledesma Hernández és totalment desconegut, és l’autor de La nueva salida del valeroso caballero D. Quijote de la Mancha, publicada a Barcelona el 1905. En aquell moment es complien 300 anys de la primera edició del famoso hidalgo, que una dècada més tard i després de moltes aventures i desventures, acabaria recuperant el seny després de ser derrotat, també a Barcelona. Doncs com a homenatge pel tercer centenari, Ledesma en va fer una versió apòcrifa en què miraculosament l’heroi es desperta de la son eterna i es retroba amb els descendents de Sancho Panza. La mecànica narrativa imita prou bé el ritme de l’original amb un protagonista que ara topa amb un món que no entén i que no té res a veure amb els segles d’or. Això permet crear situacions còmiques quan s’enfronta als pals del telègraf, un viatge en tren o un vol en zepelí. Però Ledesma, advocat regeneracionista, fa que el seu Quixot vulgui refer la unitat ibèrica i recuperar l’imperi on mai no es ponia el sol. I comença per Andorra, que suposadament guanya en combat singular contra el bisbe. Entra al Principat com a conqueridor i fa donació al seu escuder d’aquesta estranya ínsula de ter­ra dalt del cel que és el nostre petit país. Després se’n va a conquerir Portugal i encara més tard embarca cap a les antigues colònies. Però la novel·la no passa d’una col·lecció d’anècdotes en què sempre se segueix el mateix es­quema: el Quixot, embegut en el seu idealisme cavalleresc, no entén la realitat d’inicis del segle XX. Boig, no reconeix la realitat. I aquí falla Ledesma: la decadència espanyola, que tant preocupava els regeneracionistes, es filtra en una barreja d’enyorança i frustració per les colònies perdudes. En lloc d’enmendar agravios y enderezar entuertos, pretén reconstruir una unitat, una grandesa i una llibertat inexistent.

Ha passat un segle, però em temo que no han avançat gaire. Ara tenen Quixots com el de Ledesma al govern i als mitjans, i encara no han entès la realitat del nou segle. Actuen sense mirar la realitat. Negant-la. La ràbia els gua-nya, embeguts en la seva dèria per una unitat sacralitzada però inexistent. Potser com li va passar al Quixot original, també perdran a Barcelona i a la fi recuperaran el seny?