Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

Enric Palmitjavila, amic

Era i és un gran humanista interessat a saber més. Era, és, un home que sabia i sap que som les coses que hem llegit d’aquells que han escrit abans que nosaltres
Actualitzada 24/09/2017 a les 06:51
    Antoni Morell
Avui, potser perquè tot plegat és una suma de desgavells de mots i un guirigall de continguts, es parla molt de fraternitat, de companyonia, de camarades, i poc d’amistat, un lligam que només es pot mantenir si hi ha –ben entès– afecte enorme, però sobretot un gran respecte i profunda llibertat. Sense a prioris ni a posterioris.
L’Enric era i és, per a mi, un amic, que de moment m’ha marxat, però només físicament. Escrivia d’ell, no fa pas massa temps això: “jo sempre l’he vist inquiet, com en perfecte viatge. Només l’he vist enderiat regirant llibres i papers vells, i entusiasmat comentant genealogies, històries reals d’una gran varietat de registres: humorístics, tràgics, poètics o realistes”.
L’Enric era i és un gran humanista. I un humanista interessat a saber més, a aprofundir encara més. No era, ni és, un col·leccionista de pitavoles –amb tot el respecte per als científics dedicats als lepidòpters–. Era, és, un home que sabia i sap que som les coses que hem llegit d’aquells que han escrit abans que nosaltres. Per això, aquesta gairebé adoració per papers i més papers, incunables inclosos.
Ens vam conèixer, és a dir aprendre mútuament l’un de l’altre, realment, fa com uns 10 anys. Viatjàrem a Roma junts, amb la seva esposa, la Pepita, i altres amics, el Manolo Aguilar, la família Claverol, el Doctor Alonso i la Dolors... Conversàvem molt sovint, a les 8.00 del matí, prenent cafè, també presents el Joan Gabriel, el Doctor Alonso, a vegades el Daniel Armengol i el Manolo. I quan encara jo gaudia d’una mobilitat més ferma que l’actual havíem compartit matins de diumenge al mercat de Sant Antoni de Barcelona, o alguna vegada en els vells Encants de la plaça de les Glòries, també amb el Manolo Aguilar i el Joan Gil, remenant llibres vells, venuts, o abandonats, i parlant llargament de la humanitat, de l’andorrana, en primer lloc, i de la d’altres contrades. S’anà bastint primer un fil d’empalomar d’estimació, i després, a poc a poc, una xarxa forta i ben teixida d’amistat.
L’Enric era i és moltes altres coses dins de la seva polifacètica personalitat personal i professional, ja ho sé, i així n’han deixat constància en papers altres conciutadans, però per a mi era i és l’humanista savi, no pas arrecerat darrere llibres, obres d’art, incunables i Quixots i moltes altres disciplines, sinó obert al gran espectacle del món, el d’abans i el d’avui.
Vaig plorar quan el seu fill Jaume m’assabentà del seu viatge d’ara, i ell, el Jaume, també.
Un amic per a mi que viatja cap a la transcendència, i que em deixa, momentàniament, és un repte que és difícil d’assumir, però ensems vull afirmar que m’ha lliurat un cabal immens d’afecte, de respecte, d’andorranitat i també un edifici amb moltes finestres obertes al món. Al fons de la memòria et veig amb els ulls embadalits i les mans gairebé tremoloses, acaronant els lloms dels llibres de la biblioteca del monestir benedictí de Subiaco (Itàlia), juntament amb la Pepita i altres companys. O amb una vintena d’amics seguint les explicacions d’un guia d’excepció, el Joan Rigol, relatives a l’edificació de la Sagrada Família de Barcelona. La nau buida. Només nosaltres. I el geni de Gaudí. Gràcies de veritat, Enric, amic.
Etiquetes
  • #1 au de nit.
    (25/09/17 04:36)

    En perfecte viatge; quina metàfora més bella per parlar de la vida. En una nit com aquesta on els sorolls del dia queden silenciats pel perfecte silenci nocturn, llegir de l'amistat de dues persones calma una mica la meva ànima. No sé qui va ser l'Enric (permeteu-me els qui el vàreu conèixer tutejar-lo) però a través dels ulls del seu amic visualitzo a un amant dels llibres de tapa antiga, de pell, textura ,d'olors i de meravellosa tipografia o cal·ligrafia allargassada i virolada.
    Veig en la pantalla de la meva ment la imatge d'un home seré, reflexiu,comprensiu?, si d'ell en parles com un bon humanista aquests 3 adjectius han de ser si més no aproximats. Com trobo a faltar en aquests temps a gent amb aquests talents!. I és que Enric (si em permets tutejar-te) hi ha tant de soroll per aquest món que potser el silenci i la contemplació des de la distància et permetia veure a la resta d'humans quelcom més que un sac d'ires, extrems i misèries. És possible?

    Respondre
1
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477