Catalunya

Avui parlarem de Catalunya. En primer lloc, perquè em sembla bé. En segon, perquè toca, perquè aquests dies no soc capaç de centrar la meva mirada sobre el món en gaires coses més. I per últim, perquè concebo aquestes línies com un espai de reflexió sense límits, on allò que passa al món ens serveixi per entendre’ns millor. Lévi-Strauss deia que la natura, a més de ser bonne à manger és, sobretot, bonne à penser. Em passa una cosa semblant amb l’entorn: m’és impossible entendre Andorra sense mirar-me el món; allò que passa a Washington, a la plaça Tahrir i a Arakan em serveix per entendre, per qüestionar i per valorar millor allò que passa a casa nostra. I allò que passa a Catalunya aquests dies és, sense cap mena de dubte, material de primer nivell per entendre una mica millor Andorra, el món i la vida. Sí, m’acabo de justificar. Però de fet, no és una justificació: és una reivindicació. Només faltaria que des de l’opinió pública andorrana no ens puguem fixar en la realitat política catalana. Si ho fan als Estats Units, que no hem de fer-ho nosaltres? Ah, i no, parlar de Catalunya des d’Andorra no et fa ni pancatalanista ni súbdit de cap règim estrany ni partidari de cap annexió de cap mena. Ni mal andorrà. Només faltaria que els andor­rans d’origen català o els residents catalans no puguin reivindicar, des de casa nostra, des de casa seva, quin tipus de Catalunya volen. Enlloc diu que la llibertat d’expressió i de manifestació estigui limitada als afers nacionals. Només faltaria que andor­rans sense cap lligam amb Catalunya puguin manifestar-se a favor d’un bàndol o d’un altre. Fer-ho, lluny de fer-nos menys andorrans (si és que això té cap mena de sentit) ens fa andorrans més adults, sense limitar-nos a opinar o a posicionar-nos sobre cap tema. I no, no faig extensiva aquesta consideració a allò que penso que hauria de fer el Govern: la nostra petitesa internacional ens fa extremadament vulnerables i insignificants alhora. Mullar-nos ens sortiria molt car i no aportaria res. Discursos buits, defensa inequívoca dels drets civils i de la democràcia i xiular molt fort. Pretendre més és irreal. Avui no parlarem de Catalunya. Ho farem la setmana vinent: calia aclarir abans la nostra maduresa com a Estat...