Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

La festa de Meritxell

De bon matí, els pelegrins de tots els pobles d’Andorra anaven a Meritxell a peu. La carretera no es va construir fins al 1933 i la que puja al poble, fins al 1962
Actualitzada 13/09/2017 a les 20:56
    Denisa Font Torres
Amb aquest escrit voldria explicar com se celebrava històricament la festa de Meritxell, abans de l’incendi del vell santuari, amb un relat del que he viscut i del que em van explicar els meus pares i padrins.

El 8 de setembre era la festa major de Meritxell i Prats, però sobretot una festa molt viscuda per tot Andorra, amb molta devoció per la verge, que havia estat declarada patrona d’Andorra l’any 1873 quan era síndic el Sr. Nicolau Duedra, de cal Passamaner de Canillo (casa avui desapareguda), i coronada el 1921 pel cardenal Vidal i Barraquer.

De bon matí, els pelegrins de tots els pobles d’Andorra anaven a Meritxell a peu. La carretera no es va construir fins al 1933 i la que puja al poble, fins al 1962. Els que venien d’Ordino passaven pel coll d’Ordino i quan arribaven en vista a Meritxell desplegaven una bandera i cantaven una salve. Aquest lloc, sobre un gran roc, encara s’anomena el roc de la Salve.

La missa matinal era a les vuit i la major a les onze. Després de la missa es ballaven sardanes al Prat de Rossell i també al cementiri, davant l’antic santuari. També hi pujaven marxants d’Anserall i de la Seu a vendre fruita (figues, pomes, peres, raïm...) i s’instal·laven sota l’església.

Els que tenien parents a Meritxell o als voltants anaven a dinar a casa seva. El meu padrí tenia una germana casada a Certers i un altre germà a Sornàs i era l’únic dia de l’any que es trobaven tots: germans, nebots i cosins. A casa nostra (cal Puigcernal de Prats), aquell dia hi havia una taulada de 25 o 30 persones. Els que no tenien familiars a prop es portaven el dinar. Hi havia costellades a tots els racons, al Prat de Rossell (avui aparcament) i pels altres prats del voltant i vora el camí ral.

Després de dinar els que venien de més lluny se’n tornaven a casa, però els de més a prop tornaven a Meritxell a escoltar les vespres i després el ball a la placeta del poble o al mallador davant l’era de Rossell. Allí un parell de músics feien ballar la canalla i els joves.

Quan s’acabava el ball s’anava a sopar també a la casa dels parents i després, sarau una altra vegada fins ben entrada la nit.

Les autoritats també feien part de la festa. El dia de Meritxell se celebrava Consell General a l’ermita (també es va cremar completament amb l’incendi de 1972), la casa que era al costat del santuari. El dinar de les autoritats també es feia a l’ermita i durant molts anys va ser preparat per cal Roc de Canillo.

En aquella ermita sempre hi vivia un ermità que tenia cura de l’església. El meu padrí explicava que hi havia viscut un ermità que es deia fra Ramon, que era astròleg i que va fundar el famós Calendari del Frare, que encara avui es publica. Deien que havia fet un calendari amb previsions a 100 anys però aquest any en fa 142 que es publica!

I, finalment, sense cap ànim d’entrar en polèmica, he de dir que aquí, a Andorra, mai s’havia emprat la paraula diada (encara que aquests últims anys s’ha pogut llegir i escoltar a molts mitjans de comunicació, i aquest any inclús des dels comuns). Sempre es deia el dia o la festa de Meritxell. La paraula diada no és més que una importació de la cultura catalana cada vegada més present. Agraeixo al síndic i al Govern que encara felicitin aquest dia amb “Bona festa de Nostra Senyora de Meritxell”. De ben segur que mantenir els costums i el coneixement de la nostra història és una manera de preservar la nostra identitat. Que per molts anys puguem celebrar la festa de Meritxell i sigui un símbol del nostre país.
Etiquetes
  • #5 Ma Carme
    (15/09/17 20:28)

    Molt bon escrit Denisa. He de dir que jo anyoro el dia de Meritxell que molts de nosaltres hem viscut abans de que el nostre estimat santuari desaparegues. Meritxell d'abans et trobo a faltar moltíssim.

    Respondre
  • #4 Sonia
    (14/09/17 23:04)

    Com sempre Denisa ens omples de bones històries i records. Gracies a persones com tu podem transmetre la cultura i les arrels als nostres fills. La teva vocació tan magnífica per ensenyar no té fi. Moltes gracies maitresse.

    Respondre
  • #3 Joan Lluís Ayala
    (14/09/17 17:49)

    Gràcies per l'escrit. Penso que pot haver-hi molta gent que digui Diada per imitació, però està molt bé incidir en les tradicions i sobretot que s'emprin les denominacions andorranes als mitjans de comunicació i, sobretot, institucions i polítics.

    Respondre
  • #2 Eva
    (14/09/17 10:49)

    Això era i hauria de ser l'Andorra. I a qui no li agradi, què s'hi posi fulles. 

    Respondre
  • #1 Peret
    (14/09/17 10:03)

    Els teus escrits,son pura historia del nostre Principat,amb fets que ja no tornarem a veure mai més,aquesta es l'Andorra que jo enyoro,l'Andorra on tothom es coneixia,dono gràcies a Déu per haver viscut tots aquests episodis de fe i d'usos i costums.Espero ben aviat un altra lliço d'història de les seves,em fan reviure.Gracies

    Respondre
5
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477