La televisió espanyola emetia, fa molts anys, un anunci d’amortidors per a cotxe que tenia com a eslògan un enèrgic “agárrense, que vienen curvas”. Des de la setmana passada fins a l’octubre –i segur que anirà més enllà– la política catalana (i, naturalment, l’espanyola) ha entrat en una carretera de muntanya per on baixen del port, sense frens i costa avall, dos camions de gran tonatge. És la història en majúscules, que irromp a la vida dels catalans amb un vertigen insòlit, després de travessar el plàcid oasi pujolià, un episodi que, anys a venir, serà objecte d’estudi i d’anàlisi. És un huracà amb un referèndum a l’ull, de força cinc, que es manifestarà amb tota la seva cruesa durant les properes setmanes, una pel·lícula que discorre en múltiples escenaris, amb un guió d’infart i un desenllaç incert. El famós xoc de trens, un còctel inflamable entre idealisme, agitació, propaganda i cinisme, un espectacle polític que seria apassionant si no hi intervinguessin tants factors emocionals i de proximitat. I des d’Andorra, què? Una calma tensa. Només cal llegir els comentaris al Diari digital per comprovar que els partidaris del sí, els partidaris del no i els partidaris del de cap manera defensen amb energia les seves posicions, en el que és un eco perfecte de la complexíssima realitat social catalana. Una neutralitat impossible, incòmoda, un camp sembrat de mines i una batalla sorda que ha castigat el país amb derivades de la guerra bruta, com aquell badoc que va rebent mastegots mentre contempla com dos es barallen. Doncs això. Agafin-se, que venen revolts.