Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

Ni tres setmanes

Actualitzada 04/09/2017 a les 07:18
Alguns fèiem el càlcul mental de quant de temps duraria neta l’escultura de El Festejador, de Joan Canals, actualitzada al parc de la Mola d’Encamp durant la festa major del poble i explicada per l’autor.
La substitució de les peces de fusta per les de ferro, l’escala metàl·lica d’accés i l’espai interior accessible –i freqüentat– per la canalla des de la inevitable subjectivitat sembla una peça artística de bon nivell i mereixedora de la visita, en un entorn que cada vegada més, en temps de celebracions o no, ha esdevingut una mena del pulmó de la parròquia, amb els múltiples jocs i atraccions per als més petits, inclosos els llits elàstics habilitats a demanda del consell de comú dels infants.
Però no podia durar, pel que sembla. Ni tres setmanes. L’altra tarda, a la part posterior, algun guerriller de l’esprai ja havia pintat una cara sintètica sobre la pedra. Això, quan encara no fa gaire que a Ordino algun altre s’entretenia trencant l’estripagecs.
Encara sort, més que alguns o algunes veïnes es queixessin, que el rellotge tou de Dalí es va traslladar a la Rotonda d’Andorra la Vella. En principi estarà més segur, i tindrà més visitants, com es pot comprovar cada dia on és habitual trobar turistes –o conciutadans– fent fotos amb els mòbils.
Les peces del patrimoni artístic i cultural en llocs públics no tan sols requereixen l’esforç econòmic, de l’adquisició i la instal·lació, sinó també del manteniment. L’evitació o reparació dels danys derivats dels fenòmens naturals i de la contaminació als quals s’afegeixen les accions de brètols, en el cas dels grafiters, potser convençuts que afegeixen art a l’art, en homenatge o no a un objecte d’enamorament.
No fa gaire, un grafiter professional explicava en una emissora de ràdio catalana que la seva activitat ha arribat al reconeixement ple com a expressió artística; en el seu cas, fins i tot amb un contracte per instal·lar un mural a la Tate Gallery de Londres.
I està molt bé, quan es tracta d’art veritable. O d’expressions lliures com les que es reuneixen als festivals de manifestacions al carrer, on aquesta conviu amb altres com les batalles de hip-hop i l’skating. Però tot té el seu lloc i el seu moment. De la mateixa manera que els patinets han de respectar els vianants i no ser-ne un perill, els grafits, si s’han de fer, han de tenir com a suport superfícies adients, i amb l’autorització dels propietaris.
En cas contrari, les pintades no volgudes obligaran al cost suplementari de la neteja, amb materials i eines d’un cost relativament alt. Un alcalde de Sant Sebastià, ja fa dècades, lamentava que una de les atraccions de la ciutat, la típica i tan reproduïda barana de la platja de la Concha, regal entre d’altres de la reina Isabel II, era un mal de cap, perquè quan arribava una galerna i la malmetia, cada tram de poc més d’un metre d’amplada, la reposició de la forja artesana costava centenars de milers de pessetes al municipi.
El respecte a les obres d’art, escultures, monuments o edificis catalogats és una de les mostres més evidents del nivell cultural i de civisme d’una societat. És clar que les pintades o altres atacs es fan sovint des de la inconsciència, fins i tot amb una voluntat falsament enriquidora del paisatge urbà.
La solució radical no és la persecució d’aquests brètols o delinqüents menors, si es vol, inclosa la condemna a l’obligatorietat de reparar el mal fet, amb l’afegit o no d’altres treballs en benefici de la comunitat, amb la neteja del que ells i altres com ells han embrutat.
Com sempre, el millor per cor­regir una conducta inadequada ha de ser preventiva, precoç, des de la primera infantesa, en l’educació. I no tan sols pels educadors professionals, a les escoles, que tendim a sobrecarregar de responsabilitats.
Els primers i màxims responsables de la formació dels adults del futur són a les famílies, començant pels pares, que haurien de pensar què triarien quan el petit o la petita de la casa els fes un dibuix amb retoladors en una paret de la sala recentment pintada: si el somriure complaent o la correcció justa i mesurada de la malifeta.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477