El referèndum dels dubtes

Llegeixo al Diari que la sectorial a Andorra de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) finalitzava ahir el període d’inscripció per als residents que vulguin votar en el referèndum d’independència de l’1 d’octubre. Com a potencial participant d’aquesta data històrica –l’enèsima des que va començar això del Procés (i les que vindran)– m’assalten massa dubtes. Per exemple, com és possible inscriure’s per a uns comicis que han estat anunciats a bombo i plateret però que encara no s’han convocat formalment. De fet, ni tan sols sabem si es faran. Perquè des que es va anunciar la data màgica, i d’això ja en fa gairebé dos mesos, han tingut temps de fer grans declaracions i actes solemnes, però no de signar i publicar un trist edicte al DOGC.

És clar que això només és la punta de l’iceberg. Hi ha qüestions bàsiques que grinyolen. On són les famoses urnes? La Generalitat va convocar un concurs públic per adquirir-les, que va quedar desert per algun misteriós motiu. Després van començar a córrer rumors. Algú va arribar a dir que el material estava ja comprat i amagat en algun consolat de Barcelona, al més pur estil Julian Assange. El cas és que queda un mes per a l’1-O i ja em veig la gent votant en caixes de sabates. O a mà alçada, que per la validesa que tindrà el referèndum també servirà.

Perquè aquesta és una altra: quin reconeixement internacional pot tenir una votació no pactada amb l’Estat, feta al marge legalitat i amenaçada per una alta abstenció? Ara com ara, només els partidaris del Sí estan fent campanya electoral. De fet, ells s’ho estan fent tot tots solets. Quina legitimitat pot tenir un referèndum en què només una de les parts organitza el cotarro? Ells convoquen (sense signar res), ells mobilitzen els seus votants, ells fan la campanya per la seva opció, ells elaboren lleis de desconnexió donant per fet que guanyarà el Sí, i ells tenen la voluntat –atenció–, d’observar-se internacionalment a si mateixos. Sí, tal com sona: la Generalitat pretenia que la seva pròpia agència d’afers exteriors, el Diplocat, participés com a observador internacional en l’1-O. A l’ONU encara deuen riure.

Per tot plegat, i per altres dubtes que em deixo al tinter –d’on trauran el cens?, què passarà amb els ajuntaments que es neguin a cedir espais?, quin és el mínim de participació exigible?–, tinc la sensació que l’1-O serà una reedició del 9-N, i que el bucle en què viu atrapada la política catalana tornarà reviure el mateix cicle dels últims tres anys: el govern convocarà eleccions plebiscitàries que ens vendran com a decisives (“el vot de la teva vida”), assegurant que en un període X (18 mesos) Catalunya serà independent, però canviant el full de ruta a mig camí, etc. I mentrestant, anar fent política ficció sobre les virtuts de la nova república. Perquè la política real, és clar, resulta massa avorrida.