Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La seca, la meca, i...

Només és por

Actualitzada 28/08/2017 a les 06:52
Quan tinc temps m’agrada mirar llibres d’art. No és com anar al museu, però qui té temps d’anar de museus? Potser durant les vacances. Potser. I així, mentre somnio amb viatges plens de colors, redescobreixo el dolor de Frida Kahlo. Com si el patiment l’hagués envaït de manera tan absoluta que necessités els colors per fer-lo sortir a poc a poc, en forma de pinzellades, en forma de taques quirúrgiques. Envers el seu cos, dins el seu dolor, cap a Diego Rivera. La pintura és també una forma de fer-se mal. D’aprofundir en les ferides. Com fem nosaltres. Com han fet altres dones inscrites en el surrealisme, i de qui tot just ara n’aprenem els noms: Dora Maar, Lee Miller, Maruja Mallo o Remedios Varo. De vegades penso que el dolor té un component addictiu. Ens acostumem a patir, encara que no ens agradi, i quan les situacions milloren, quan el dolor desapareix, sembla que ens entestem a buscar altres mals, altres neguits per mantenir-nos en aquella mena d’angoixa vital que et corprèn i no et deixa viure. Molt útil segurament en el procés creatiu, però devastador en la vida personal. De vegades, sembla que pugem al tren del no parar per justificar que no encarem el que realment necessita una atenció urgent. Ens deixem de banda, ens desprioritzem per sistema. Busquem fer-nos mal per oblidar les ferides antigues, ens entestem a lligar-nos al neguit per no haver de canviar. Ens enganyem pensant que per al que necessitem sempre hi haurà temps, sempre hi haurà lloc: l’any que ve. Dilluns vinent. Demà. Després. Ara no. De vegades, penso que tot plegat, només és por.
Etiquetes
  • #3 botxí
    (29/08/17 19:35)

    Quan parlem d'art i de dolor penso en quelcom més extrem i obscur de l'ànima humana. La relació entre el torturat i el torturador. Fa segles un reconegut botxí explicava com després que un home sense habilitat hagués fuetejat 100 vegades a un reu i que aquest oferís cap queixa era un mal exemple pels espectadors i soldats. El botxí va estrènyer fortament amb les seves mans el fuet de gat de nou cues i va decidir propinar 100 fuetejades més. Prefereixo el llenç blanc per què m'ajuda a veure el progrés del dany que causo. Heu vist a un home assotat? No és bonic,i la imatge de les nou cues vagant pel cos en carn viva fa que l'estomac sem regiri. Tenia la intenció de mantenir el ritme, però sap que és esgotador per un braç?. De nou el noi es va negar a xisclar. Em vaig preguntar si esperava que sentís compassió per ell; si era així ,estava equivocat. Sabia que li causava dolor, ja que ho sentia recorrent pel fuet fins al braç,fins al meu cor. Però cap petició de clemència cap súplica. Llavors alguna cosa va canviar ,un dels soldats es va desmaiar com una dona i tots rigueren sorollosament. Crec que en aquest moment vaig decidir-me que l'assotaria fins al mismíssim ós. El món de cop i volta es va reduir al meu braç i la seva esquena, el fuet ens connectava .Els riures es van silenciar i tot seguit vaig sentir els primers plors.La gent apartava la vista .Aquells ignorants sols veien horror i jo sols la bellesa del que aquell home i jo estàvem creant una obra d'art exquisit i sanguinolenta. La cosa més bella que he vist mai. La veritat suporta un pes que la mentís no desvirtua.

    Respondre
  • #2 morell xocolater
    (29/08/17 12:43)

    Por el día nos encierran en sus jaulas de cemento y aprendemos del león. Por las noches atrapamos corazones asfixiados y disparos en su honor. Mírame, soy feliz, tu juego me ha dejado así. Consumir, producir, la sangre cubre mi nariz. No sé dónde quedó el rumor que nos vió nacer, pagó la jaula al domador. Dilatamos las pupilas en encuentros con sirenas con las piernas de neón. Y blasfemamos por dios, prometemos por vos. Machacamos nuestros cuerpos prietos por un sueño de cartón. Mírame, soy feliz, tu juego me ha dejado así. Disfrazar, seducir, ponerme guapo para ti. No sé dónde quedó el rumor que nos vió nacer, pagó la jaula al domador.

    Respondre
  • #1 xarxet alablau
    (29/08/17 12:39)

    Tras de mí una escena Y diez mil frases que repetir Ya ves, lo que es no es Yo no voy a contar lo mejor A ocultar lo peor Me pongo el mejor chaqué No digo lo que digo Hago lo que no hago Al revés, al revés Porque ser valiente No sólo es cuestión de suerte A veces no soy yo, busco un disfraz mejor Bailando hasta el apagón Disculpad mi osadía Tú también tienes que ver Que nunca tengo mi papel Nube gris, riega todo el jardín, todo el jardín Todas las flores que no probé No olvido los sueños Vuelvo a lo que no acabo No perdí, no perdí Porque ser valiente No sólo es cuestión de verte A veces no soy yo, busco un disfraz mejor Bailando hasta el apagón Disculpad mi osadía Pensad que ya no estoy Que el eco no es mi voz Mejor aplaudo…

    Respondre
3
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477