Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats
Por el día nos encierran en sus jaulas de cemento y aprendemos del león. Por las noches atrapamos corazones asfixiados y disparos en su honor. Mírame, soy feliz, tu juego me ha dejado así. Consumir, producir, la sangre cubre mi nariz. No sé dónde quedó el rumor que nos vió nacer, pagó la jaula al domador. Dilatamos las pupilas en encuentros con sirenas con las piernas de neón. Y blasfemamos por dios, prometemos por vos. Machacamos nuestros cuerpos prietos por un sueño de cartón. Mírame, soy feliz, tu juego me ha dejado así. Disfrazar, seducir, ponerme guapo para ti. No sé dónde quedó el rumor que nos vió nacer, pagó la jaula al domador.
RespondreTras de mí una escena Y diez mil frases que repetir Ya ves, lo que es no es Yo no voy a contar lo mejor A ocultar lo peor Me pongo el mejor chaqué No digo lo que digo Hago lo que no hago Al revés, al revés Porque ser valiente No sólo es cuestión de suerte A veces no soy yo, busco un disfraz mejor Bailando hasta el apagón Disculpad mi osadía Tú también tienes que ver Que nunca tengo mi papel Nube gris, riega todo el jardín, todo el jardín Todas las flores que no probé No olvido los sueños Vuelvo a lo que no acabo No perdí, no perdí Porque ser valiente No sólo es cuestión de verte A veces no soy yo, busco un disfraz mejor Bailando hasta el apagón Disculpad mi osadía Pensad que ya no estoy Que el eco no es mi voz Mejor aplaudo…
Respondre
Quan parlem d'art i de dolor penso en quelcom més extrem i obscur de l'ànima humana. La relació entre el torturat i el torturador. Fa segles un reconegut botxí explicava com després que un home sense habilitat hagués fuetejat 100 vegades a un reu i que aquest oferís cap queixa era un mal exemple pels espectadors i soldats. El botxí va estrènyer fortament amb les seves mans el fuet de gat de nou cues i va decidir propinar 100 fuetejades més. Prefereixo el llenç blanc per què m'ajuda a veure el progrés del dany que causo. Heu vist a un home assotat? No és bonic,i la imatge de les nou cues vagant pel cos en carn viva fa que l'estomac sem regiri. Tenia la intenció de mantenir el ritme, però sap que és esgotador per un braç?. De nou el noi es va negar a xisclar. Em vaig preguntar si esperava que sentís compassió per ell; si era així ,estava equivocat. Sabia que li causava dolor, ja que ho sentia recorrent pel fuet fins al braç,fins al meu cor. Però cap petició de clemència cap súplica. Llavors alguna cosa va canviar ,un dels soldats es va desmaiar com una dona i tots rigueren sorollosament. Crec que en aquest moment vaig decidir-me que l'assotaria fins al mismíssim ós. El món de cop i volta es va reduir al meu braç i la seva esquena, el fuet ens connectava .Els riures es van silenciar i tot seguit vaig sentir els primers plors.La gent apartava la vista .Aquells ignorants sols veien horror i jo sols la bellesa del que aquell home i jo estàvem creant una obra d'art exquisit i sanguinolenta. La cosa més bella que he vist mai. La veritat suporta un pes que la mentís no desvirtua.
Respondre