L'Andorra que mira lluny

Fa una setmana justa, la Societat Andorrana de Ciències ens tornava a convocar, a toc de corn civilitzat, a la Diada de debat que organitza des de fa 30 anys en el marc acadèmic de la Universitat Catalana d’Estiu, allà als peus del Canigó, a la vila de Prada de Conflent, on com deia el poeta Josep Sebastià Pons: “Allà, quin bàlsam porta l’hora!/ El sol n’és l’hoste benvolgut,/ oh, soledat inspiradora,/ on mou la pluja un cant perdut!” I sí, la Diada Andorrana a l’UCE a Prada també produeix un efecte balsàmic, acomboiat per la nitidesa de la llum de l’oberta plana conflentana, que fa dels horitzons motiu de pensament d’allò viscut, d’allò passat; nostàlgia, al capdavall, d’amics que revifen en veus quan les gotes de pluja cauen per refrescar la tarda. Ha passat una setmana i la Diada de Prada, que enguany ha tingut com a tema Andorra i l’acord d’associació a la Unió Europea, la guardem ja en el record i, cadascú amb el seu cistell ple del que va collir, ens mou a traçar unes línies de futur des de la “soledat inspiradora”. Perquè de futur es va parlar a Prada, matí i tarda, dinar inclòs. Del futur com a país que té portant veus, fent tractes, negociant prop de la Unió Europea, mirant de bastir el marc de relacions per tal d’associar el Principat d’Andorra en les millors condicions que sigui possible. Evitem, voluntàriament, de dir en les millors condicions desitjades o volgudes per part andorrana, ja que a aquestes altures de trajecte, no hi valen ni dubtes ni pretensions de qui dia passa any empeny o de fer-se l’andorrà. Tot al contrari, sobre la taula, el futur d’Andorra associada a la Unió Europea, s’han d’exposar els diferents aspectes i temes amb tota claredat, perfilant bé i polint cada paraula per tal d’aconseguir un bon acord, que sigui una eina amb la qual encarar els reptes econòmics i socials del Principat d’Andorra d’ara en endavant. Per això, els privilegis i les particularitats, si la part més forta en la negociació així ho veu, s’hauran d’adaptar o senzillament se’ls haurà de passar el ribot per no deixar cap aresta de les que es claven a la pell i produeixen dolor. I si cal, alguns d’aquests privilegis, hauran de fer-se fonedissos com un ter­ròs de sucre en un got d’aigua.

La ministra d’Afers Exteriors, Maria Ubach, que vingué a explicar a Prada l’estat de les negociacions, va ser prou clara a l’hora de parlar de l’horitzó que se li dibuixa a Andorra un cop s’assoleixi la necessària aproximació a la Unió Europea. Una sèrie de canvis en el sector productiu diguem-ne tradicional, és a dir, el del tabac (que serà el que més rebrà), s’hauran de fer sí o sí en un període de temps de vint anys, que pot semblar llarg però que a la pràctica s’escola més de pressa que a poc a poc. Un canvi radical cap a altres productes agrícoles “ben vistos” per Europa que Andorra ja ha de començar a pensar com s’ho farà per no haver de ser amonestada ni inquirida. Per sort, i cal dir-ho, les intencions de la UE, segons la ministra, no són pas de bel·ligerància ni de fer oïdes sordes a les propostes o contrapropostes andorranes. No podria ser d’altra manera, tenint en compte la singularitat i la condició d’Estat de ple dret que és el Principat d’Andorra. En iguals circumstàncies es troben, assegudes al costat d’Andorra, en la taula de les negociacions, el Principat de Mònaco i la República de San Marino. I és una sort que sigui així, ja que de la conjunció de propostes fetes pels tres petits alhora, el germà gran sempre en pot fer més cas que si els tres anessin cadascun pel seu costat.

Els propers anys l’adaptació i els canvis seran els que determinin el futur del país. Ja ara, és l’Andorra que mira lluny la protagonista d’un pas històric necessari de fer i de totes totes desitjable. I amb la mirada posada lluny, en aquesta projecció ambiciosa, es fa encara més necessària la mirada cap a dins, la visió d’allò més proper. Sense aquesta reflexió de portes endins, Andorra poc podrà fer camí ben traçat i segur al costat de la Unió Europea. Per això és tan important un alt sentit de la responsabilitat dels estaments públics, obligats a implicar, a fer partícips tots els sectors productius a l’hora de comprometre’s en l’assoliment de la nova realitat andorrana, en la qual, l’entendre i el fer funcionar de forma diferent el país, requerirà de molta intel·ligència i de treball constant.