El cos em demanava ramblejar

El passat diumenge, 3 dies després del sagnant atemptat a la Rambla de Barcelona, i quan encara Catalunya estava pendent de la captura del responsable últim de tal crueltat, el meu cos em va demanar abandonar la meva zona de confort andorrana i baixar a la meva ciutat. Tot i que soc escaldenc d’adopció, soc barceloní de naixement, en concret de Cal Lince, al nucli antic. Els meus rebesavis, la meva àvia (encara viva, de 104 anys), la meva mare… tots són nascuts al car­rer Tallers, a Cal Lince, a tocar de la Rambla.

Allà hi tenien, primer la fonda i després l’hotel, ben conegut per part de la població andorrana de l’època perquè, a part d’haver-hi viscut durant molt de temps la Faraona Lola Flores, hi feia parada el taxi d’Andorra, el taxi de la Trini. Tot i que jo ja vaig néixer a l’Eixample, a principis dels anys 70, vaig passar bona part de la meva infància a casa els avis, i clar, ramblejava assíduament. Passejant per la Rambla n’he vist de tots colors, des de córrer amb el meu avi davant els grisos, passant per la sòrdida Rambla de la droga i la prostitució de finals dels 70 i principi dels 80, fins a la transformació olímpica de l’avinguda l’any 92, que ha desembocat en l’actual avinguda que és avui, referència cultural i turística a nivell mundial.

Després de viure amb intensitat per la televisió tots els esdeveniments sagnants que van succeir, diumenge vaig dir prou, marxo a Barcelona. Tantes vegades que baixo durant l’any per a coses banals i insignificants com per exemple anar al Camp Nou, al teatre o algun concert… no podia no baixar en un moment tan colpidor. Senzillament es tractava de baixar i fer el que ja havia fet durant molts anys, ramblejar, simplement ramblejar, i ramblejar com a signe de respecte per a les víctimes, ramblejar com a signe de suport a tots els qui el dia 17 d’agost van ajudar, ramblejar com a signe d’amor incondicional cap a una ciutat que m’ha vist néixer, créixer i que m’ha donat tantíssimes coses: família, llengua, cultura, formació acadèmica, el primer amor…, ramblejar, en definitiva, com a signe de normalitat.

Va ser una ramblejada especial, íntima, des del pla del Liceu, lloc on va parar la furgoneta, fins a la font de Canaletes. Hi havia gent, molta gent, barcelonins tots de sentiment, però la Rambla estava més silenciosa de l’habitual, estava respectuosa, amb la gent concentrada al voltant dels nombrosos punts d’homenatge a les víctimes, farcits d’espelmes i flors que s’han anat generant de forma emotivament espontània, només trencada per eixordadors aplaudiments cada vegada que passava a prop una patrulla dels mossos d’esquadra. L’ambient que es respirava era intensament emotiu, fins i tot vaig coincidir colze a colze, en un dels punts d’homenatge a les víctimes amb l’alcaldessa de Madrid, la Sra. Carmena, amb qui, aprofitant la discreció que ens proporcionava la multitud vaig dirigir-li unes paraules d’agraïment per la seva visita a la meva ciutat en aquests moments. Estava emocionada, afectada pel que havia succeït, em va reconèixer que sempre que ve a Barcelona aprofita també per ramblejar, i que no podia tornar a Madrid sense fer-ho aquesta vegada.

En fi, Barcelona ha estat, és i serà una ciutat modèlica en valors, oberta de ment, acollidora, hospitalària, etc… i l’acció terrible d’uns quants no podran amb la força i l’esperit d’aquesta magnífica urbe. Parafrasejant i adaptant a la situació actual la dita de J. F. Kennedy, de “no et preguntis què pot fer Barcelona per tu, sinó pregunta’t què pots fer tu per Barcelona”, jo vaig decidir fer per a ella, simplement, el que el cos i l’ànima em demanava: ramblejar.