Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

La col·laboració ciutadana

Quants interrogants resolts, malfactors o simplement descuits no s’han pogut solucionar gràcies a la participació espontània, solidària i altruista de molts dels ciutadans
Actualitzada 22/08/2017 a les 20:44
Quan veig que s’ha resolt un cas difícil com per exemple quan algú que té Alzheimer i es perd i és gràcies a la col·laboració ciutadana, familiars, coneguts, simples veïns que s’aconsegueix trobar-lo, m’omple de satisfacció i m’aferma la convicció amb la societat. Quants interrogants resolts, malfactors o simplement descuits, no s’han pogut solucionar gràcies a la participació espontània, altruista, solidària gràcies a la col·laboració ciutadana?

Això em va passar fa pocs dies llegint al diari (soc dels que necessita tenir les pàgines obertes a les mans, palpar, veure i ensumar el paper) que a Barcelona hi ha una xarxa de porters, aquests fidels guardians de les entrades de molts blocs de pisos, que estan conxorxats, coordinats i es passen informació quan veuen algun personatge (en solitari o amb parella) que es presenta fent l’orni o el simpàtic i pregunta “on viu fulano de tal?” i si no hi és “quan tornarà?”. Tot per tenir una informació molt valuosa d’un pis determinat per intentar anar-hi a robar. És evident que no hi ha suficients vigilants per vigilar una ciutat com la Ciutat Comtal o qualsevol altra. Per això la col·laboració ciutadana és primordial.

Com us deia, aquesta xarxa de conserges, quan s’adonen que hi ha algú o alguna fent la papallona i preguntes impertinents, encara que ho facin procurant caure bé per aconseguir el propòsit perseguit, ells, que se les saben totes, no sols no els donen el que volien, sinó que per Whats­App envien un missatge a altres col·legues: “alerta amb un xicot que va amb una cartera de color beix i ben vestit”, o bé “atenció a una xicota ben plantada que porta una jaqueta blau-cel que us pregunti si hi ha algú”.

És allò tan sabut que quatre ulls hi veuen més que dos. A més, els ciutadans són a tot arreu i un avís a temps pot ser determinant. I ha el perill de veure el que no hi ha i emetre falses alarmes. La policia és necessària, però no pot arribar a tot arreu.

Un conserge s’hi passa moltes hores al peu del canó vetllant pel portal i els inquilins. Però els porters ho tenen molt pitjor, doncs solen viure a la mateixa finca. Diuen que la veterania és un grau, i és veritat. Són observadors de mena, i no és fàcil que els colin alguna aixecada de camisa. Com aquella que una vegada es van presentar en un bloc i amb mà esquerra i decisió van dir: “Portem un electrodomèstic per a fulano de tal.” El porter els respon que no hi és. Els altres, que ja sabien que l’inquilí en qüestió estava de vacances, li diuen: “portem un frigorífic. Obri’ns si us plau”. I el porter hi va caure de quatre potes. Sabeu quina era la treta? Que dins del frigorífic hi havia una persona que un cop descarregat va poder netejar el pis. En diuen la “tècnica del frigorífic”.

Hi ha escales o comunitats que lloguen una empresa de seguretat, però resulta que no tenen ni idea de qui viu a cada una de les cases. Els conserges o porters saben els seus noms i cognoms, la seva fisonomia, i fins i tot els seus horaris, costums i fins i tot les seves manies.
Una vegada en un pis hi vivia una senyora molt gran. Feia dies que no sortia i ningú en sabia donar raó. Com que no tenia família no rebia visites. Al tercer dia de no veure-la sortir, la portera del bloc, alertada per una altra veïna, van pujar i van trucar, una, dues, tres vegades. I res. Com que tenia una còpia de la clau del pis va obrir i entrar. L’àvia inquilina estava al llit estirada i a penes respirava. Van avisar al servei d’urgències, que se la va endur a l’hospital. Sort en va tenir la Teresa de les seves veïnes.

O aquella vegada que de l’últim pis en va començar a rajar aigua per sota de la porta. Era un cap de setmana i els inquilins no tornaven fins diumenge a la nit. El conserge, que no era la primera vegada que s’hi trobava i tenia una còpia de la clau, va poder accedir a la casa i estroncar l’aigua que vessava de la pica.

També ha passat que algun veí ha denunciat que en un pis es barallaven quan era una simple i passatgera bronca familiar.

Però una de les vegades que més s’ha celebrat la col·laboració ciutadana va ser quan l’avi Manel, de 84 anys, que cada dia feia una volteta pel barri, no tornava. Els veïns es van mobilitzar i organitzar en petits grups. Uns resseguirien la ruta que feia sempre. D’altres s’arribarien, amb lots, fins a la font que estava a uns trenta minuts. I una d’aquestes colles el van trobar a mig camí de la font, perdut, desorientat, mort de fred. Sort en va tenir l’avi Manel dels seus veïns solidaris.

Va ser una acció solidària digna de ser recordada. Recordada i imitada sempre que faci falta. I és que la col·laboració ciutadana és primordial.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477