Nosaltres també som d'eixe món

Nosaltres, els que vivim en aquestes valls, també som d’aquest món sacsejat per la guerra mundial no declarada per part de l’anomenat Estat Islàmic i els seus derivats. I no ens hauríem de considerar afectats, tot i que també, per les matances més properes, tant com les del Principat veí, a la Rambla de Catalunya ni l’evitat en part a una de les platges d’Andorra, Cambrils.

Hauríem de ser conscients que el major nombre d’atacs dels fanàtics no s’han fet a Europa ni al conjunt del que anomenem Occident. Les estadístiques diuen que el 87 per cent d’aquestes accions han tingut com a escenari llocs on la majoria dels estats són de població musulmana, amb un total de 63.000 dels 72.000 morts totals.

Per parlar només d’aquest any, hi va haver 40 persones massacrades al Regne Unit, i les 14 de Barcelona i Cambrils, per 849 a l’Afganistan, 647 a l’Iraq i 602 a Síria. És ben conegut, però, i aplicat als mitjans de comunicació, l’efecte proximitat, cabdal en l’apreciació i els sentiments personals davant qualsevol esdeveniment, encara més dels tràgics. Corria per una antiga redacció, gairebé com a lema prou políticament incor­recte, que “és més important un turmell trencat a Canillo que cent morts a la Xina”.

Això no exclou, no ha exclòs, que els fets de Barcelona i Cambrils mereixen –i han merescut–, la natural mobilització ciutadana aquí, per manifestar el rebuig a les accions i la solidaritat amb els afectats directament i indirecta. Ni altres mostres de solidaritat internacional, com ara les manifestacions repetides contra la guerra dels Balcans.

Dit tot això, què passa i hauria de passar aquí i ara? Doncs caldria pensar que res, res de nou. Cal viure, continuar vivint, com si res. És la millor manera d’afegir-se a la consigna espontània sorgida a la plaça Catalunya de la capital catalana: “no tinc por”.

I això no només per la sensació de seguretat ciutadana, aquí relativament més gran, per la facilitat de control de les fronteres i de la població, relativament mínima, fins i tot comptats els visitants. També perquè des dels nostres ancestres, amb dama blanca d’Auvinyà o sense, això no va formar mai part de l’Al-Àndalus que enyoren i reivindiquen els islamistes radicals.

Com que mai no es pot dir mai, era inevitable un augment del rigor en els controls fronterers, el del Runer i també del Baladrà, aquest segon anunciat per les autoritats franceses; com vigilar especialment l’esdeveniment proper que pot aixecar més atenció mediàtica, com és la Vuelta ciclista a Espanya. Encara que sigui amb poc motiu objectiu de temença, i per allò de més val prevenir...

Seria ingenu pensar que el servei de policia no fa dies que intercanvia dades, sobretot en rep, dels serveis d’informació i dels cossos de seguretat internacionals mentre, a la vegada, acumula informació pròpia sobre els ciutadans, especialment membres de col·lectius que puguin resultar problemàtics, al marge de religions, procedències, o caràcter de les accions delictives potencials.

Això és quelcom que, com dirien els bascos, callant està dit, i no cal confirmar-ho en fonts del cos de l’ordre o del Govern, que òbviament serien poc partidaris d’informar-ne, i encara menys amb detalls, tot i que no estaria malament alguna manifestació genèrica, per acabar de tranquil·litzar les persones més susceptibles a l’alarma, o al pànic, encara que tingui raons objectives tan escasses com les que aquí conflueixen, almenys fins ara.

Casualitat o no, hi ha una dada estadística curiosa, i és l’any en el qual viuen ara els musulmans; el 1438 del seu calendari. En el mateix any gregorià (del recompte del temps occidental) feia poc més de dos segles de la darrera croada, guerra santa, que aquesta és la traducció més freqüent de la jihad. En aquell 1438 europeu feia ja gairebé dos-cents anys que una butlla del papa Innocenci IV autoritzava la tortura per fer confessar heretges i bruixes per part de la inquisició, creada el 1184 al Llenguadoc, però encara faltaven quaranta anys perquè s’implantés al conjunt del territori de les corones castellana i catalano-aragonesa, amb decisió directa i personal del rei Ferran, el Catòlic.

Pel que fa a les croades, i els excessos inevitables comesos per les tropes d’aquells cavallers cristians, el papa Joan Pau II va acabar demanant perdó... l’any 2000. Ja hi ha autoritats religioses musulmanes que han rebutjat frontalment la jihad actual. Falta que ho faci alguna personalitat amb autoritat indiscutible sobre l’ISIS, Daesh o com vulguin o es vulguin anomenar. I que sigui amb una velocitat més gran que la proverbial vaticana.