Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
de la meva agenda

Llacs de Juclà, llàgrimes del pare Noé

Actualitzada 20/08/2017 a les 06:49
Vet aquí que una vegada hi havia una molt bona persona, atenta, servicial, treballadora. Amb tot i això, els veïns se’l miraven de trascantó. La bona persona patia la malaltia de beure unes copes de més, cada dia. Se’n burlaven:
–Mireu quines esses que fa! Encara es donarà de cap contra el fanal.
La mainada imitava les seves torteres al ritme d’unes riotes de mal gust. La novieta de qui estava molt enamorat, el deixà. Els pares no volien que freqüentés un embriac. Era un bon professional de la fusteria. Però, l’amo l’acomiadà.
–Els clients ens han perdut la confiança per aquest vici del beure, el seu cap li confià amb pena.
La bona persona se n’anà a plorar sota el desmai que hi havia a l’extrem del parc. Fou aleshores que se li acostà un nen de cabells del color de l’or, d’ulls blaus i d’una veu tan dolça que eixugava les llàgrimes més amargues.
–Per què beus? Què vols oblidar? –li demanà el petit.
–Per oblidar-me del complex del gep que porto i de les burles dels nens i nenes que em fan, confessà el geperut–. La bona persona tenia un gep per la qual cosa li deien “el geperut”. El petit príncep li posà la mà a l’espatlla, el va aconsellar:
–Cal mirar la vida amb els ulls del cor.
El geperut va seguir al peu de la lletra el consell del petit príncep. Es va guarir de la malaltia de l’alcohol. Començà una nova vida.
El geperut emigrà a Andorra. Trucà a la porta de la primera fusteria que trobà. Li sortí una padrina. El geperut, amb el to de veu del petit príncep que se li havia enganxat, li digué:
–Busco feina.
La padrina es posà les mans al cap. L’advertí alarmada:
–T’has equivocat de país, bon jove. Aquí no seràs feliç. La joventut ja no és el que érem nosaltres. Ara tot és malgastar, fer gamberrades, beure alcohol, fer de la nit dia i dels matins, nit... Ni el senyor ministre pot aturar tanta disbauxa.
L’ànima del geperut somrigué i es digué a si mateixa, “aquesta és la meva oportunitat”.
El geperut es quedà al poble i el net de la padrina li donà feina.
Als vespres, el geperut feia una volta pels racons de la vila. Un vespre es topà amb una banda de joves. La gent canviava de vorera per no veure’ls. El geperut se’ls acostà. Anaven beguts. Esclafiren tots a riure. Es burlaven d’ell mostrant-li una ampolla de ginebra. El geperut els plantà cara:
–Heu de saber que de mi no se n’ha burlat mai ningú. Si us atreviu a tornar a riure al meu davant us vento un parell de bufetades que us cauran tantes dents i tants queixals com teniu a la boca. Davant meu aneu molt amb compte amb el que feu.
Els joves, molls d’alcohol, s’acovardiren. No badaren boca. El geperut, amb el to de veu del petit príncep, els demanà:
–Per què beveu? De què fugiu refugiant-vos en l’alcohol?
La resposta fou un dens silenci. El Marc decidí parlar:
–Fugim de la buidor de la vida. La nostra existència no té cap raó de ser. La vida no té cap sentit. El geperut s’agafà a la paraula del Marc
–Us ofereixo una meravellosa sorpresa. Dissabte a les set us espero a la fusteria del poble. Tret del Ian, tots acudiren puntualment a la cita. Li demanaren:
–Quina és la sorpresa?
–Vull que conegueu les llàgrimes del pare Noé.
El geperut se’ls endugué cap a la Vall d’Incles. La primera aturada fou davant l’estela de mossèn Cinto Verdaguer. La llegiren tots junts com si fos un salm de pregària del matí: “Les valls d’Ordino i d’Incles són més plenes / d’harmonia, de somnis i misteri / als raigs que hi deixa ploure l’hemisferi / a la serena de qui cova el món.”
–Les llàgrimes causades pels nostres errors purifiquen el paisatge de la nostra vida i l’embelleixen.
El Marc s’havia deixat captivar pel rierol que serpenteja tota la vall, tot acaronant el frondós bosc d’Incles. Feren un mos. Enfilaren el sender devers Juclà. Als llacs, el geperut els mostrà el pic de Noé, que encara guarda les anelles on Noé lligà l’arca.
–Qui era Noé? Preguntaren intrigats les joves?
–Noé i la seva família es mantingueren fidels a la Llei de Déu enmig d’una societat corrupta. Déu els envià quaranta dies i quaranta nits de pluja per netejar aquella podridura. Noé, avisat per un àngel, fou un espavilat. Va construir una barcassa, gràcies a la qual salvà de les aigües del diluvi la família i el cor­ral. En acabar les pluges, ancorà l’arca en aquell pic. En sortir, veié aquest món regenerat tan embellit que s’emocionà i li caigueren dues llàgrimes de felicitat, que són aquests dos llacs.
–He comprès –saltà d’entusiasme el Marc–. Per baix que caiguem en la vida, podem aprendre dels errors i embellir novament la vida. Sols ens cal aprendre a mirar amb els ulls del cor, com ens diu el petit príncep.
Abraçats ho celebraren cantant: “Tot va començar / en un asteroide llunyà. / Traieu el nen que porteu a dins. / Dieu adeu a l’avorriment, / no tingueu por de ser diferents / perquè dins la gent / sempre hi ha un príncep valent. (Himne de les colònies AINA 2017)
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477