Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

Nits d'agost

Tot tenia un aire fresc, nou i transparent. Jugàvem al carrer. Vivíem al carrer, sense dispositius estranys i amb nits tan fosques que permetien veure els estels
Actualitzada 14/08/2017 a les 20:15
Nits d’estiu a la terrassa de casa, a Andorra la Vella. Fa tants anys…

A l’agost sopàvem fora. La lluna plena il·luminava el riu i el camp de futbol i més enllà el càmping. Des de la Rotonda arribava el compàs d’una música llunyana, fins i tot d’unes castanyoles, i tot semblava estar al seu lloc.

Era un món bonic, petit i estrany, del qual n’he parlat altres vegades, i que sempre, quan a l’agost vaig a casa dels pares, em ve a la memòria, quasi com un somni.

Veig el camí de sorra, la creu grossa, l’avinguda Meritxell amb el Paris Bazar (el paradís dels infants) amb unes llums que donaven voltes a l’aparador, la botiga del Royo, i uns anys després la primera Mobylette, l’hort de la plaça Rebés i la plaça del Poble, amb un parell de bars, les escales de l’escola i l’església. El cel blau de sempre.

La vida era tranquil·la. A l’estiu els francesos bevien Ricard, i els catalans i els espanyols compraven Duralex.

Tot tenia un aire fresc, nou i transparent. Jugàvem al carrer. Vivíem al carrer, sense dispositius estranys i amb nits tan fosques que permetien veure els estels i que ens feien córrer per arribar a casa en els revolts més foscos.

El riu tenia vida pròpia i el seu llenguatge, sobretot a la nit, era un acompanyant invisible.

També a l’agost, de vegades, buscàvem un racó del Valira, a l’ombra dels arbres, on prendre un bany d’aigua ben fresca.

Els dies s’escurçaven, però a l’agost com agraíem les nits que podíem sopar a la terrassa!

–Si us plau, mare, avui podem sopar fora?

–Si fa bo, sí.

I per a nosaltres, per als nens, tot era una aventura. Igual que veure aquella lluna tan propera i rodona, i els estels de les nits fosques creuant tota la vall.

No hi havia televisió, ni llums molt intenses. Hi havia serenitat a la nit. I una vall que se’t menjava sencer, una vall que t’absorbia amb els somnis, t’embriagava amb la seva llum i et feia tremolar amb les seves històries.

Tot això succeïa des del mateix lloc on ara escric, i en canvi el món que ara descric sembla inventat. Però era cert, i el veia des d’aquesta terrassa que també un dia deixarà d’existir.

I sí, aquella era una bella història, la d’un país que començava a créixer; la d’uns infants que vam tenir la sort de viure una època especial. Perquè no vivia contagiada de l’horror de les dues guerres properes que nosaltres no havíem conegut, sinó que respirava amb el batec d’una Andorra que despertava al món, i on encara tot estava per fer.
  • #1 Eduard López Mirmi
    (15/08/17 12:02)

    Gràcies Ramon per fer-me reviure i recordar. La meva primera lectura del matí, la teva tribuna, m'ha injectat una bocanada d'aire fresc per tot el dia. Ara caldrà reflexionar: El progrés és sempre positiu? No n'estic pas convençut que sabem conservar sempre les arrels con Deu mana!

    Respondre
1
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477