L’estiu constata com la vida dels més petits no sempre té cabuda en el compartimentat format dels adults, en què fins i tot les vacances arriben amb una exigència gairebé estressant per tot allò que hi hem d’encabir abans no s’acabin. Conceptes ben diferents entre els que busquen divertir-se i els que volen descansar. Un espai que massa sovint mirem de corregir cedint als petits els nostres mòbils i tauletes perquè no molestin mentre mirem de desconnectar del dia a dia. Tot i això, aquestes mesures radicals no són sempre eficaces, i als vells mètodes de portar sempre a sobre llapis de colors i educar en el respecte –a risc d’haver de sortir d’allà on sigui per no molestar amb els nostres plançons– s’imposa el deixar-se anar i que ja seran els altres qui gestionin –si poden– amb els nostres fills. El que ha acabat degenerant amb iniciatives de subsistència de molts locals que no volen menors a les seves instal·lacions. Adults only, en diuen. Espais on saps del cert que no hi haurà ni crits, ni corredisses, ni plors a mitjanit. Per a alguns la il·lustració de la deshumanització del món en què vivim, que s’aïlla i que rebutja qualsevol situació que els tregui de la zona de confort. De l’altra, el desistiment de molts progenitors que esperen que els nens s’eduquin sols, i que de ben segur que se senten ofesos quan ells i les seves bestioletes no són ben rebuts allà on van. El problema: sempre acaben pagant justos per pecadors, i oblidem que aquests dies de vacances, a més de per descansar són per cansar-se junts. Si pot ser sense molestar, per molt que siguin coses de nens.