Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

Taxistes

A Andorra han de tenir l’emissora oberta i sovint els usuaris sentim discussions que no hauríem d’escoltar, i encara més, no s’haurien de produir mai
Actualitzada 13/08/2017 a les 06:47
    Antoni Morell
Com ja he escrit algun altre cop, si no erro, vaig ser fill de taxista des de la meva més tendra infantesa fins a certa crescuda adolescència. Per això, és un ofici, un gremi, un col·lectiu que, d’entrada, em cau bé, davant d’expressions incrèdules i negatives d’alguns dels meus interlocutors de dins i de fora del país. Més de l’exterior que del petit país, tot cal dir-ho.
Sovint, principalment a l’exterior d’Andorra, a part de saludar-los, intento encetar converses, enraonar com ho qualifico, comentant el temps, “si es treballa o no” i si tenen la ràdio encesa, em fixo en el que vomita l’aparell i llanço –així com qui no diu res...– alguna frase per saber de quin peu calça el conductor. Que no foti la pota, com tot sovint em succeeix, malgrat la meva teòrica síntesi pels anys, és clar.
La primera operació que faig –aquesta imprescindible i que només dec al mestratge taxístic del meu pare Ramon– és donar un cop d’ull al retrovisor per veure-li els ulls al taxista; a vegades coincidim en la mirada i canviem ràpidament la direcció dels ulls atès que ell segueix el mateix procediment per saber qui et porta, o bé ell, a qui porta. Amb aquest canvi de mirada, hom ja sap a qui ha confiat volant i taxímetre.
Després, ja en el procés de la xerrada –si aquesta té lloc– que (a l’exterior, sobretot) enceto en la llengua que considero nativa (sigui català, castellà, francès, italià, etcètera). Sovint, sobretot, a Barcelona, el taxista no t’entén (tot havent descobert pel retrovisor el seu origen), penso que serà pel fet de ser musulmà, pakistanès, hindú o sud-americà. Però és així, malauradament. I tot plegat, deu ser pel que significa avui aconseguir treball..., en aquest món tan pròsper que diuen que anem remuntant. Quina barra!
Però, en fi, algun cop ha succeït, durant la conversa he deixat anar que el meu pare, durant molts anys, gairebé 40, havia estat taxista a Barcelona, a l’època del gasogen: una mena de benzina barrejada amb closques d’ametlla. La majoria no sap de què parlo.
Després, també m’hi he trobat que l’adreça que els dones perquè t’hi traslladin no la coneixen ( jo tampoc) i et diuen si els pots guiar... Ai, Senyor, els dic: “Si jo l’he agafat a vostè perquè m’hi porti...”
Però, en general, i i no crec que sigui, només, pels llaços sentimentals paterns, els tinc als taxistes certa tirada benevolent, afectuosa, respectuosa. El meu pare m’havia explicat moltes coses d’aquest ofici. Dur, com tots, certament, però més carregat de punyetes perquè has de posar bona cara, ser amable i cortès amb el client, i fixar-te en el taxímetre. Sabeu allò tan absurd que abans es deia que “ el client i el públic sempre tenen raó”. Doncs, no és veritat!
I vull parlar perquè a voltes hi ha clients que són més individus que persones que, a l’hora de pagar, es fan els ronsos o etziben al taxista improperis, dient-los que els han fet fer una gran volta per tal que la carrera sigui més costosa.
En fi, també hi ha clients i molts que són uns barres, com hi ha algun taxista que és un malcarat. Així és la humanitat bona i dolenta.
I, a Andorra? Durant un temps –ara molt menys–, per certs problemes (un xic pesants) de mobilitat, a fi d’anar a cal metge, a la “central de proves” (la clínica Meritxell), així l’anomeno jo amb certa plasenteria, he hagut de demanar un taxi. Normalment –sempre hi ha algun morrut i displicent, i sempre existirà perquè aquesta és la condició humana– són d’una educació que, en els temps que avui estem, jo qualificaria d’esplèndida. Dius “bon dia”, o “bona tarda” o “bona nit”, si no ho diuen abans ells, i et responen. Normalment sempre en català. Si et veuen que vas amb bengala, o tens dificultat per baixar o pujar de l’automòbil, ràpidament abandonen el seient del conductor i acudeixen sol·lícits a ajudar-te. Si et veuen carregat amb bosses t’ajuden fins a la porta de casa, o més i tot... Com una mena de pigalls (acompa­nyants).
A Andorra, gràcies a Déu és petita, i ja ens coneixem tots (bé, no és veritat, perquè aquí també hi ha guetos tancats amb ferralls lingüístics, i pseudoculturals...), i per això no és estrany que els taxistes et coneguin a tu, i tu a ells, i amb alguns fins i tot, hi ha molt respecte, cert afecte i sentiments de pertànyer a una comunitat comuna. Educació, disponibilitat, sinceritat, decència i humanitat. També, cal dir, que et trobes algun que és malagradós. Jo em pregunto sempre davant dels malagradosos que deuen tenir algun problema personal o familiar greu, i els deixo garlar, com si parlessin tots sols. Pobres!
Però també cal dir que hi ha cada client que treu de polleguera: mal educat, insultant, fins i tot obscè i impresentable. Però, els taxistes d’Andorra, penso jo, almenys els que jo conec, tenen cert obstacle perquè sempre tenen o han de tenir l’emissora oberta i, per tant, el viatger sempre es veu obligat a escoltar el que parla el centre emissor amb els altres taxistes o clients. Molts cops, els taxistes parlen amb l’emissora i/o entre ells no pas en català, la qual cosa sembla que no és correcta. I després, molts cops discuteixen entre ells, i no sempre amb mots discrets, pacífics i no injuriosos. Sovint, els usuaris sentim discussions que no hauríem d’escoltar, i encara més, no s’haurien de produir mai.
Recordo ara, per exemple, que en lloc de “senyora” o “senyor” un taxista deia al responsable de l’emissora “... aquella tia no estava allí”. I coses semblants que, en tot cas, em semblaria que constituirien l’excepció. Així ho espero!
Per altra part, també vull esmentar que el taxista també, a vegades, es converteix sense part ni part, en una mena de sac dels cops. Atenguin el que vaig escoltar l’altre dia per l’emissora. Una mena d’eixelebrat cridava com un foll amb un llenguatge més o menys com aquest: “Hace un cuarto de hora que he llamado un puto taxi, estoy en una puta rotonda y me cago en la puta, no ha venido ninguno” ( em sembla que aquí no va emprar el sinònim de meuca). I gargolava com un energumen. I no semblava pas que sofrís cap mena d’urgència mèdica de cap tipus. Devia ser el seu capteniment habitual!
Sé que els taxites tenen competències deslleials, que no sempre se’ls té en compte, que també tenen algun defecte (no tots!), que no sempre s’uneixen, i que tenen alguns Caims... Però, és que en altres gremis professionals, teòricament superiors (?!), com advocats, metges, arquitectes, hotelers, funcionaris, jutges, agricultors, polítics de professió, de partit, o vocacionals, comerciants, bancaris, els empresaris, etcètera: no hi ha emissores, traïdoria, cobdícia, enveja,el joc i l’art de la traveta, el tràfic d’influències, la manca d’educació, el robar-se el passatge, o el client? I tantes coses més?
La diferència per a mi, entre els taxistes i altres professions, és que a Déu gràcies, he estat fill de taxista. Gràcies!
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477