Andorranitzar els periodistes

Demòcrates per Andorra va celebrar el 20 de maig passat el quart congrés ordinari de la formació que governa el país i té la majoria parlamentària des de fa sis anys. Com és habitual, al congrés es van aprovar una sèrie de ponències, una de les quals es titulava Enfortiment de les mesures integradores a fi de facilitar el sentiment de pertinença i d’identitat al país. Va ser aprovada, com les sis que es van presentar, per unanimitat. Un dels col·lectius que s’havia d’andorranitzar, copiant el discurs de l’exministre d’Educació espanyol José Ignacio Wert, que en el seu dia va apostar per espanyolitzar els alumnes catalans, era el de periodistes. La ponència, presentada per l’exministra d’Educació del primer Govern de DA Roser Suñé, no deixava lloc al dubte: “Els periodistes que treballen al país arriben de fora, sovint de Catalunya, i traspassen els seus referents a Andorra amb una visió sobre la realitat andorrana construïda a partir de paràmetres que pertanyen a una altra realitat. Aquesta és una tasca dels caps de redacció, però es podria plantejar alguna acció des d’algun àmbit de l’administració.”

No deia cap mentida l’exministra. La gran majoria dels periodistes que treballen en tots els mitjans de comunicació andor­rans són catalans o provenen de territoris de parla catalana. Fins i tot n’hi ha que no ho són (ni catalans ni dels territoris) i que han après la llengua, que alguns voldrien veure minimitzada o directament perduda, que els permet viure de la seva professió.

El que no van voler veure Suñé i els seus companys de partit, o directament no hi van pensar, són els beneficis que té per a la professió i per a la ciutadania a la qual serveix que els periodistes pertanyin a “una altra realitat”. Un és claríssim. Amb comptades excepcions, Andorra no ha de patir el periodista hooligan com passa als països veïns.

Periodistes a qui en el camí de la utòpica objectivitat els poden superar els sentiments, la ideologia o la pertinença al país on treballen, que és el seu, a diferència del que els passa a la gran majoria de comunicadors d’Andorra, que per començar poc es poden implicar políticament quan no tenen cap tipus de dret polític al lloc on viuen.

Però això és molt positiu per als seus lectors, oients i televidents. Permet, per exemple, a un periodista criticar DA quan veu que el dia que es va presentar la querella contra el ministre Jordi Cinca pel cas Orfund el Govern i el partit optaven per no opinar en tractar-se d’un afer personal i que el dia que la querella s’arxiva constata com el Govern fa un comunicat i el partit una roda de premsa per comentar la resolució. Però la manca d’andorranitat també permet al periodista criticar l’oposició. Tots, liberals, PS i SDP, van demanar la dimissió del ministre per la querella. I el dia que s’arxiva cap d’ells va voler dir ni una sola paraula.