El debat sobre els anys necessaris per obtenir la nacionalitat andorrana és tan recurrent com complex i ple de matisos. En funció de qui escoltis pots trobar moltíssimes raons a favor i en contra. Els defensors del proteccionisme absolut, els que es troben en un punt mitjà i finalment els partidaris de l’obertura formen les tres vies del debat. Qüestió, a més, que dins els diferents partits genera divisions i opinions més o menys diverses. Per aquest motiu és un debat a evitar que la majoria de governs ha posposat per por a les conseqüències electorals. La Llei d’inversió estrangera del 2012 va suposar un avanç i un punt d’inflexió atesos els drets econòmics sense tenir en compte els anys de residència, eliminant així el criteri economicista per obtenir la naturalització i obrint l’economia andorrana a l’exterior. Si bé és cert que sent un país petit on hi ha més immigrants que nacionals el proteccionisme té el seu sentit per no perdre la identitat, la dificultat per accedir-hi provoca una importat fractura social i desafeccions nacionals i divisions. Em sembla excessiu que un ciutadà que paga els seus impostos necessiti 20 anys per poder votar els seus representats polítics. Els països de la UE estableixen entre dos i deu anys de residència fixa per obtenir el passaport. En altres països existeix la nacionalitat per naixement i a la majoria de països europeus el que es diu ius sanguinis. Modelar l’obtenció de la naturalització és fomentar la implicació en la comunitat i la seva vida social. Un nou model que s’enfoca a estrènyer el vincle social entre els ciutadans.