Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

La vella i viva catedral d'Urgell

Admirar-la ho podem fer encara amb més ganes després de les obres de restauració, de neteja i de millora que es van inaugurar la setmana passada
Actualitzada 04/08/2017 a les 20:02
Ens fa gust marxar segles enrere i imaginar els picapedrers donant forma als carreus de la catedral de la Seu d’Urgell. Veure com els carros baixos i els estirassos porten des de la llera del Segre, pel camí del Salit, i des de la Valira, pel camí d’Andorra, grans rocs valirencs. Els descarreguen al mateix pla on hi ha l’actual plaça dels Oms. Del munt, el picapedrer en cap fa retirar els millors i, després de mirar el roc pels quatre costats, per detectar alguna tara, l’assigna al picapedrer que creu més adient pel tipus de car­reu de què es tracta. No són iguals les peces cantoneres que les basals. Ni les que van a mitja murada tenen res a veure amb les del campanaret. Una mica més enllà del munter de rocs valirencs hi veiem una muntera més petita de rocs de color vermell. Són els que pel camí d’Arfa, pugen de Tost, per donar al mur una ornamentació contrastada, amb el color més clar del granit i el més fosc de la pedra rogenca de Tost. A dins del que quan sigui acabada la nau principal de la catedral, hi veiem els picapedrers que treballen els capitells del claustre i les figures que ornamentaran les arquivoltes de les portes. Aquests treballen sota uns envelats fets de canyís, en un espai ombrat i agradable a l’hora de fer anar l’escoda i l’escarpa. Els que desbasten i carreuen els rocs valirencs, en major nombre, ho fan sota unes cabanyes allargassades, fetes amb troncs de pi per puntal i amb llates per sostre. Són allargassades per tal que la feina de picar, de per si ja dura i penosa, sigui més portadora als treballadors que, disposats en fila i a una distància de 4 metres un de l’altre, agraeixen l’airet que a banda i banda els amoroseix el repicar constant. Per veure, hi ha un parell d’aiguaders que amb bots fan el tomb i els sadollen la set o els refresquen mans i braços amb l’aigua de la Valira, que arriba per la segla de Soldevila i cola plaça avall.

Així, amb aquestes estampes de treball de la pedra, i amb altres que la nostra imaginació ens fa dibuixar al pensament, van ser fetes les obres de la catedral de Santa Maria de la Seu d’Urgell, des de la primera, que devia ser més petita, fins a la que veiem en l’actualitat, la quarta, dreçada des de ja fa més de 800 anys. Podem suposar la primera seu del bisbat d’Urgell, la primera Seu d’Urgell, situada en un temple, com hem dit, petit. El pas del món romà al que ara anomenem paleocristià, va ser una progressiva adaptació dels indrets amb culte a la manera de fer del cristianisme. Això ens ho explicaria bé Sant Just, el primer sant d’Urgell, que fou dels primerencs bisbes allà a mitjan segle VI. Gairebé quatre segles més tard, consolidat ja el bisbat, i amb la influència que venia del nord d’afermament d’organització social promogut per Carlemany, la Seu d’Urgell engrandí la catedral i va esdevenir farell de poder i de pregària a la muntanya, a tocar d’Andorra, que començava a perfilar-se com un territori ben delimitat. Tot seguit, els bisbes Sala i Ermengol, oncle i nebot, de la sempre recordada família vescomtal de Conflent, van donar l’impuls definitiu a la vida entorn la catedral, amb la refundació de la canònica i l’engrandiment de la catedral. Sant Ermengol, bisbe de 1010 a 1035, el segon sant del bisbat d’Urgell, perviurà amb els segles com un providencial constructor de camins, de ponts i de temples, fidel amic dels primigenis comtes d’Urgell, amb seu a Castellciutat. I serà Sant Ot, el tercer sant, encara no cent anys després, qui refaci i doni encara més cos a la catedral i al claustre. Amb ell, la catedral serà tal com la veiem avui en dia i adquirirà amb el pas dels segles l’adjectiu de vella.

Admirar la catedral de Santa Maria d’Urgell, vella i viva, ho podem fer encara amb més ganes després de les obres de restauració, de neteja i de millora que es van inaugurar la setmana passada. La vella bellesa dels seus murs, alliberats d’afegits no romànics ara fa cent anys per Josep Puig i Cadafalch, ens arriba millor en observar la pedra neta, de capitells i de murs exteriors. També s’han refet cobertes i condicionat accessos a parts que, en un futur, podran ser visitables, com s’estila en torres i galeries d’altres esglésies i catedrals. I també, aprofitant les obres de drenatge del sòl de la façana nord, la que ens rep pel carrer que baixa del Seminari, s’han pogut fer treballs de recerca arqueològica, amb el pensament posat en aquella primera catedral on Sant Just devia dir missa. Han aparegut vestigis de murs que es daten d’aquella època i que ens fan mirar la catedral de la Seu d’Urgell encara amb més projecció i vivor històrica. L’enhorabona al bisbat d’Urgell per aquesta actuació i per les que porti a terme en un futur en aquest conjunt catedralici romànic que és farell de fe i destí de tants pelegrins moderns que la visitem.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477