Inèrcia

Toni Martí ha acabat dimitint. Ha aprofitat els primers dies d’agost per fer-ho de manera discreta –un darrer servei al país– però diu que prou. Governar està molt bé però entre el cas BPA, el cas Nevasa, la feinada amb la UE i els pesats dels dofins ha dit prou. Que s’ho confitin. El Govern i Andorra. Ha accelerat el relleu i, hores d’ara, ja es troba a Costa Rica, on després de dues setmanes de vacances, tramitarà els papers per acreditar-se com a arquitecte. Mònica Bonell està atabaladíssima amb el discurs de la síndica per la Diada de Meritxell.

Messi, feliç com a nou red devil. Els esforços del Barça per retenir Neymar han tingut uns efectes secundaris catastròfics. Ney es queda –a preu d’or– però s’ha acostat tant al 10 a l’escala salarial que el de Rosario s’ha sentit infravalorat i ha dit que vol marxar. Valverde no vol tenir ningú a l’equip a disgust i li ha obert les portes de sortida. Mourinho ja es frega les mans. I Neymar troba que sense Messi l’equip no serà competitiu i ja torna a negociar amb París...

Un atemptat a Florència. I vuit o deu més a ciutats del nord d’Àfrica.

Joëlle Mbeke que ha escrit la novel·la definitiva. Murakami que l’ha dinyat a la marató final de l’iron man de Hawaii.

Tot això pot haver passat els darrers dies. O potser no. Ho desconec perquè de les poques coses que sé fer bé a la vida, una d’elles és desconnectar del tot i de tot per vacances i això em permet jugar a imaginar futurs immediats alternatius, utòpics o distòpics. Un passatemps com qualsevol altre. En ells, Macron podria abdicar o exigir un rol més actiu per al Copríncep. Estat Islàmic podria ser destruït per sempre més o rebentar l’Elisi. I Trump podria pitjar el botó vermell o ser derrocat per un impeachment accelerat que ens deixaria en mans d’un Pence tant o més perillós que l’original. Però res. Trump no serà res més que un president excèntric. No trencarà res. La inèrcia és massa forta. Canvis de govern, dimissions, no-dimissions, Tsipras, Pablos Iglesias, Macrons, Rafaeles Correa, Trumps o Papas Francesc. Il·lusions de canvi. Pessigolles per un sistema que, també a l’agost, avança implacable.